La poesia no és cosa d'esnobs

      

     Som individus dins un formiguer pautat, entitats que han perdut la seva individualitat dins una societat hipòcrita, malsana, podrida. També som joves plens de dubtes que miram amb amargor el futur incert. També som humans.

    Ahir (21 de març) es commemorava el dia Mundial de la Poesia, que suposa una intensificació de les activitats entorn d’aquest gènere, i un intent d’acostar-la a un públic més general (per exemple, a partir dels recitals al metro o a altres espais públics). Sovint s’ha entès la poesia com una possible resposta a l’angoixa de l’existència, i les noves angoixes –com també les velles– requereixen alguna cosa diferent.  

     Entre d’altres, podem assistir a l’exposició de Mar Rayó, “Blackout Poetry 2014” a la Galeria Fran Reus. La poesia blackout, com podeu veure a les fotografies, és una tècnica consistent a prendre un full d’una obra publicada prèviament i compondre un poema a partir de l’eliminació de paraules, que són ratxades amb un retolador negre. Rayó, com tants altres poetes experimentadors, cerca en el joc poètic resposta als problemes individuals, fàcilment extrapolables a la joventut –i a l’ésser humà– en general.

      La creació de poesia per mitjà de la tècnica de blackout em sembla també una bella metàfora per representar el procés creatiu de la literatura, que en part remet també a la súper exposició d’estímuls. En quin sentit? Molts teòrics de la literatura ja han utilitzat conceptes com el palimpsest per assenyalar que la creació literària (com també la cinematogràfica, l’artística i, ja posats, segurament qualsevol tipus de creació) sempre parteix d’alguna cosa anterior (un relat, una tradició, un motiu). Per tant, si entenem que la literatura no neix del no-res, sinó que necessita un corpus previ (per exemple, les lectures de l’escriptor, els films que ha vist, els relats que es conten dins la seva societat), escriure significa rebre i assumir el bagatge cultural i intentar afegir alguna cosa més a la tradició dins la qual s’inscriu l’escriptor. És així que la tècnica de blackout esdevé metàfora de la creació: partim d’uns textos previs, i ens quedam amb allò que ens interessa, aportant-hi la nostra valoració.

      M’he referit també a la súper exposició d’estímuls, terme amb el qual em vull referir a l'allau d'informació que ens arriba –sobretot a través dels mitjans de comunicació–, vinculat a la dificultat que suposa discriminar-la. L’individu de la societat (post)moderna rep estímuls en tal quantitat que és difícil assumir-los tots. Construir un poema a partir d’aquesta tècnica representa també la capacitat de reinterpretar amb esperit crític tot el que arriba, suposa rebre un bagatge, i convertir-lo, deformar el seu significat i utilitzar-lo per dir una altra cosa, per expressar quelcom de diferent. Ratxar les paraules d’un text és un acte subversiu, és un acte alhora destructiu i creatiu: transforma a partir de la selecció. Això també és metàfora dels processos de creació: de l’allau d’estímuls i d'informació que arriba a l’artista, se’n fa una selecció, i el resultat és una obra que s’insereix dins una tradició, però que també en rebutja elements.

      Sigui com sigui, l’exemple de Mar Rayó per mi representa una aproximació de la poesia a la resta de la societat: sembla que de l’exposició (on hi havia material perquè qualsevol intentés fer el seu propi poema amb la mateixa tècnica que Rayó) se n’extreu un desig d’expressar temes universals de manera senzilla i propera, temes i preocupacions individuals que, com ja he comentat, crec que poden ser representatius i extensibles a la resta de la societat.

     La commemoració del dia Mundial de la Poesia hauria de servir d’excusa perquè tothom s’hi aproximi, perquè tothom comprovi com la poesia ens acosta uns als altres perquè defineix la nostra essència i els nostres dubtes. I l’exemple de l’exposició de poesia blackout demostra la possibilitat d’expressar tot això de manera propera però no epidèrmica.

    Explorar noves tècniques i noves formes de creació literària pot ser del gust del receptor o, per contra, pot semblar una aberració als puristes de la poesia. Per mi, de qualsevol manera, suposa un exemple de l’objectiu d’experimentar i procurar l’originalitat, necessari i conseqüent amb la realitat contemporània, plena de transformacions i canvis frenètics.