Els mamarem el seu alè pútrid de literatura mòrbida i cacavèrica. Els farem ejacular frases espectaculars i totes les mosques reunides al femer dels seus escrits, s’hi cagaran de quatre en quatre i de tres en tres i així el sonet perfecte arribarà a la seva glòria decainsectívora: Al Femer de la Torre.
A la darrera entrada publicada, reflexionàvem breument
sobre el coqueteig de Mar Rayó amb la poesia blackout, sota el pretext del dia Mundial de la poesia. Volem
aprofitar ara la figura de Rayó per plantejar un altre tema.
Evidentment, Mar Rayó és dona. Obvietat ben explícita.
Però ho volem remarcar perquè encara avui dia els prejudicis “de gènere” (és a
dir, els prejudicis que envolten cada sexe) continuen determinant de manera més o
menys conscient la nostra manera de veure i interpretar el món –i, per
extensió, l’art–. Com ja varem comentar, els seus poemes reflecteixen unes preocupacions personals d'abast universal, descriuen i verbalitzen no només les pors i la incertesa de la joventut sinó també l'horror davant la guerra, la incertesa de l'amor i de la vida i d'altres temes que ens afecten a tots.
Però sembla que, encara avui dia, la qualitat literària de les
obres de dones s’ha de reivindicar, perquè és habitual afirmar o, si més
no, pensar, que la literatura de dones és cosa de dones, que es dirigeix a un
públic femení, que parla de temes específicament femenins. No poden ser
universals, les obres de les dones? És clar que sí, i segurament això sembli
una altra obvietat, però desgraciadament és un debat que encara no està completament
tancat. Una lluita que ha quedat més o menys resolta amb una suposada igualtat
que deriva més cap a absurditats comunicatives de l’estil «els ministres i les
ministres», fantàstica solució absolutament útil i amb una projecció al
subconscient inqüestionable.
Aquest dissabte 29 de març el grup de recerca LiCETC va
organitzar el seminari “Poètiques dissidents i esfera pública: tensions i
confluències en el camp cultural”, en què, entre d’altres aspectes, es tractava
el tema de les identitats representades en la literatura i de la representació
de la subalternitat. I, particularment, es tractava el cas de Dolors Miquel,
una poetessa que podem considerar dissident, les idees de la qual es poden ubicar al costat de les de Maria Aurèlia Campmany o Montserrat Roig. I és que, davant del “fal·locentrisme”
de la societat patriarcal, el feminisme (diguem, per simplificar, que a partir dels anys 60) ha reivindicat
la importància de la seva veu, per passar de ser un objecte representat a un
subjecte actiu. Dolors Miquel intenta fer visible la necessitat de l’emancipació
de la veu de la dona alhora que exhibeix la seva habilitat com a escriptora. I arribam
així a un tema crucial.
El tema crucial és que potser no només es tracta de
reivindicar, de fer una cassolada per dir «Ep, que les dones també som aquí». Potser
es tracta també que les dones siguin artistes, que escriguin, per exemple, i
que ho facin bé. No només que s’atreveixin a crear, sinó de fer possible que la seva producció
s’estudiï al costat de la producció masculina (?). El problema és, evidentment, COM.
Personalment, m’incomoda una
mica que s’etiqueti un tipus de literatura destacant-ne qui és l’autor
(literatura de negres, literatura de dones, literatura d’homes?). El tema és
molt més complex, és clar, perquè d'alguna manera l'etiqueta serveix per fer visible la realitat d'una literatura que durant massa temps ha passat desapercebuda. I, a més, podríem entrar a discutir la necessitat d’una
discriminació positiva per a l’assoliment d’una normalitat, encara que per ara preferim deixar el tema a l'aire. De qualsevol manera, i des de la consciència que aquest és un tema delicat, consideram que les etiquetes són sempre simplificadores i, molt sovint, injustes. Això ens conduiria també a reflexionar sobre què és exactament literatura feminista o de dones (només la que
reivindica el paper de la dona? La que pretén donar-li veu? La que han escrit
les dones?).
Els debats, per tant, podrien ser diversos. Ens interessa ara,
només, puntualitzar que de vegades l’etiquetatge de literatura de dones pot ser
contraproduent en tant que no se supera el prejudici d’exclusió (com si la
literatura de dones no fos literatura, o hagués d’anar a part) i recordar, així mateix, que el camí cap al concert –amb altaveus dobles– de les veus subalternes és llarg, complicat i sinuós, però necessari, tanmateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada