Més enllà de la dimensió local

«Plutó i Caront anaven per lliure com la mort, ignorats i invisibles però sempre presents, com la mort». Senyoria (1991).

     Poder, desigualtat, justícia, corrupció; la condició humana i les seves contradiccions. Novel·les que penetren dins la dimensió humana, en les seves alegries i les seves misèries, el valor de la creació artística, la recuperació de la memòria històrica partint del supòsit que la història l’escriuen els vencedors relegant els vençuts a l’oblit. Tot això nodrit amb un ample ventall de personatges, rodons, contradictoris, que evolucionen; uns escenaris triats i definits amb cura i precisió. Un estil elaborat, sublim i refinat. I una habilitat inqüestionable per construir històries on el lector s’hi pot submergir i navegar a tota vela. Uns ingredients que no ens poden decebre.

     Aquesta setmana ja s’han fet públiques les persones i entitats premiades amb les Creus Sant Jordi d’enguany, ocasió que volem aprofitar per dedicar una entrada a un dels guardonats, Jaume Cabré, escriptor de fama i reconeixement merescut.

    I és que les seves novel·les (Carn d’olla, Senyoria, Fra Junoy o l’agonia dels sons, L’ombra de l’eunuc, Jo confesso...) han rebut el reconeixement tant de la crítica com del públic, no només a nivell nacional sinó també internacional (s’ha traduït a dotze idiomes), sobretot a partir de la traducció a l’alemany de Les veus del Pamano (2004) arran de la famosa fita de la Fira de Frankfurt (més de 100.000 exemplars venuts entre els lectors alemanys).

     Cabré combina excel·lentment la dimensió local amb la universal, és capaç de plantejar tot un seguit de temes universals i trames acaparadores que provoquen l’empatia del lector a partir d’un estil acurat, que empra amb mestria tots els mecanismes de l’escriptor: els recursos estilístics, l’ús del punt de vista mòbil, la tria d’un llenguatge proper. Les seves novel·les són una mostra d’equilibri entre temes seriosos i pinzellades d’humor, entre la configuració d’un relat cohesionat i la incorporació polifònica de les veus dels distints personatges. I una mostra també de la construcció del relat a partir de la fragmentació (alternança d’escenaris i veus narratives, abundància de capítols) i una mostra també de reelaboració dels fets històrics (que enllaça amb la novel·la històrica que ha tengut tan bona acollida els darrers anys, que s’incorpora més o menys dins la tradició de memòria històrica de Gabriel Janer Manila, Carme Riera, Mercè Roca, Moncada, Gabriel Galmés o Màrius Serra).

    A més, Cabré és un autor polifacètic que, malgrat que hagi destacat especialment per la seva sublim producció novel·lística, també ha fet teatre, assaig, relat curt i guions televisius. També ha publicat La història que en Roc Pons no coneixia (1980), L’home de Sau (1984), dues obres que podem considerar literatura infantil que, per cert, estava de celebració dia 2 d’abril, en què se celebrava el dia internacional de la literatura infantil i juvenil.

     «...estava molt content perquè tot aquell sarau era el senyal que per fi s’havia alliberat d’aquella voraç vagina amb cordes vocals que mai, però és que mai, no s’havia fixat en ell, com si no tingués un bon tranco entre les cames». (Senyoria) Així de contundent, humorístic i expressiu és Cabré.