Literatura per superar estereotips

«D'una manera més o menys precisa, tothom sap l'adoració que els hindús dediquen als animals. Ara bé: el que la majoria de la gent ignora és que aquesta adoració sigui tan actual i, sobretot, tan absoluta».

Pere Calders.

"El problema de l'Índia", dins Cròniques de la veritat oculta (1955)

     L’entrada d’avui està dedicada a l’art com a espai de superació dels prejudicis que construeixen la nostra visió de la realitat. La literatura és una eina que pot servir per conservar, per trencar o per plantejar noves percepcions del món. Per a nosaltres, la literatura és el reflex d'una societat plural, que permet tantes possibilitats d'expressió com individus, en què s'han prioritzat unes representacions per sobre de les altres. Això no obstant, sistemes com la paròdia ens serveixen per reflectir l'absurd de molts prejudicis, i sistemes com l'assumpció de la literatura com a mitjà d'expressió de l'alteritat serveixen per mostrar les particularitats dels individus i les cultures. 

     El pretext per aquesta entrada és la campanya Radi-Aid (una imatge de la qual precedeix aquestes línies), que és una mostra humorística, però no exempta d’un regust amarg, de la reacció o resposta d’Àfrica contra els estereotips que les cultures europees li hem imposat. Les campanyes humanitàries (suposadament “de sensibilització”) que s’han venut per televisió al nostre continent –i que encara continuen sent ben populars– han suposat la creació i/o el manteniment d’uns estereotips, alhora que difonien una visió simplificada de la realitat africana (per aconseguir finançament, o per justificar les estades en territori africà).

     De qualsevol manera, aquest exemple ens serveix per mostrar el poder de l’art per generar respostes, per difondre estereotips però també per trencar-los i oferir visions més completes de la realitat. Sotmetem a judici l’expressió de César Vichard de Saint-Réal, popularitzada per Stendhal «Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin» (Una novel·la: és un mirall que hom passeja al llarg d’un camí), que no deixa de ser una espècie de declaració d’intencions dels escriptors realistes, però que és relativa. Si tenim al cap la percepció grega de la poiesis (la creació artística) com a sinònim de plasmació de la naturalesa, ens hem de preguntar quina realitat pretén transmetre un autor. I des de quina perspectiva percep aquest món: la realitat sempre és vista des d’una perspectiva que la transforma/ deforma. Conseqüentment, la literatura mai no serà el reflex d’una realitat objectiva, sinó de la percepció d’un observador que la transmet així com l’ha captada. O que juga a transmetre i no transmetre.

     Entre els lectors catalans sembla que s’ha generat interès per la literatura que intenta superar alguns estereotips produïts pel desconeixement: L’analfabeta que va salvar un país, que encapçala el llistat dels més venuts per Sant Jordi, exemplifica aquest interès per l’altre, per veus que fins ara havien ocupat una posició subalterna. És un llibre de ficció, de manera que NO és la veu d’una analfabeta la que llegim: però la tasca de ventríloc de Jonas Jonasson pretén visibilitzar l’altre. I desfer els estereotips que estigmatitzen, en aquest cas, els analfabets. Entre la no ficció, podem trobar Les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que reivindica la participació de les dones al setge de Barcelona, o La frontera invisible que presenta, com a tema de fons, la cultura del Nepal.

     En llengua catalana, la principal trencadora d’estereotips culturals és Najat El Hachmi, escriptora amazic que, amb les seves novel·les, ha procurat construir una imatge més completa, i també més ajustada a la realitat, del seu món (la cultura marroquina, la hibridesa cultural i els dubtes sobre la pròpia identitat), que s’ha consolidat com a escriptora sobretot a partir de la concessió del Premi Ramon Llull per L’últim patriarca (2008). També tenim Salah Jamal, historiador i escriptor català d’origen palestí o Laila Karrouch, també amazic, que va publicar De Nador a Vic (Premi Columna Jove 2004). Tots aquests escriptors introdueixen a la nostra cultura les percepcions de la seva realitat: com veuen Catalunya (i la identitat catalana), com és el seu món i com el veuen ara (des el prisma que suposa l’emigració). Que fan viu el debat sobre el mestissatge cultural i que són una mostra del que aquesta entrada pretenia transmetre: la possibilitat de fer conviure visions del món diferents, i fins i tot oposades, dins una mateixa literatura, i la possibilitat –i necessitat–  de trencar les percepcions encarcarades, simplificadores i injustes que s’han anat creant de les altres cultures i de determinats col·lectius.  

     La presència d'aquestes mostres artístiques en els nostres mercats i dins la nostra literatura potser serveixi per endinsar-nos en altres cultures i superar, així l'eurocentrisme que ha caracteritzat (i caracteritza?) la nostra cultura. La diferència sembla que està de moda: interessa comprendre altres cultures, interessa visibilitzar les dones al llarg de la història, interessen els analfabets. En un intent de comprendre la realitat humana, de superar els estereotips que classifiquen i simplifiquen la realitat? O per simple curiositat morbosa?