Més enllà de la dimensió local

«Plutó i Caront anaven per lliure com la mort, ignorats i invisibles però sempre presents, com la mort». Senyoria (1991).

     Poder, desigualtat, justícia, corrupció; la condició humana i les seves contradiccions. Novel·les que penetren dins la dimensió humana, en les seves alegries i les seves misèries, el valor de la creació artística, la recuperació de la memòria històrica partint del supòsit que la història l’escriuen els vencedors relegant els vençuts a l’oblit. Tot això nodrit amb un ample ventall de personatges, rodons, contradictoris, que evolucionen; uns escenaris triats i definits amb cura i precisió. Un estil elaborat, sublim i refinat. I una habilitat inqüestionable per construir històries on el lector s’hi pot submergir i navegar a tota vela. Uns ingredients que no ens poden decebre.

     Aquesta setmana ja s’han fet públiques les persones i entitats premiades amb les Creus Sant Jordi d’enguany, ocasió que volem aprofitar per dedicar una entrada a un dels guardonats, Jaume Cabré, escriptor de fama i reconeixement merescut.

    I és que les seves novel·les (Carn d’olla, Senyoria, Fra Junoy o l’agonia dels sons, L’ombra de l’eunuc, Jo confesso...) han rebut el reconeixement tant de la crítica com del públic, no només a nivell nacional sinó també internacional (s’ha traduït a dotze idiomes), sobretot a partir de la traducció a l’alemany de Les veus del Pamano (2004) arran de la famosa fita de la Fira de Frankfurt (més de 100.000 exemplars venuts entre els lectors alemanys).

     Cabré combina excel·lentment la dimensió local amb la universal, és capaç de plantejar tot un seguit de temes universals i trames acaparadores que provoquen l’empatia del lector a partir d’un estil acurat, que empra amb mestria tots els mecanismes de l’escriptor: els recursos estilístics, l’ús del punt de vista mòbil, la tria d’un llenguatge proper. Les seves novel·les són una mostra d’equilibri entre temes seriosos i pinzellades d’humor, entre la configuració d’un relat cohesionat i la incorporació polifònica de les veus dels distints personatges. I una mostra també de la construcció del relat a partir de la fragmentació (alternança d’escenaris i veus narratives, abundància de capítols) i una mostra també de reelaboració dels fets històrics (que enllaça amb la novel·la històrica que ha tengut tan bona acollida els darrers anys, que s’incorpora més o menys dins la tradició de memòria històrica de Gabriel Janer Manila, Carme Riera, Mercè Roca, Moncada, Gabriel Galmés o Màrius Serra).

    A més, Cabré és un autor polifacètic que, malgrat que hagi destacat especialment per la seva sublim producció novel·lística, també ha fet teatre, assaig, relat curt i guions televisius. També ha publicat La història que en Roc Pons no coneixia (1980), L’home de Sau (1984), dues obres que podem considerar literatura infantil que, per cert, estava de celebració dia 2 d’abril, en què se celebrava el dia internacional de la literatura infantil i juvenil.

     «...estava molt content perquè tot aquell sarau era el senyal que per fi s’havia alliberat d’aquella voraç vagina amb cordes vocals que mai, però és que mai, no s’havia fixat en ell, com si no tingués un bon tranco entre les cames». (Senyoria) Així de contundent, humorístic i expressiu és Cabré.

El concert de les veus invisibles

        Els mamarem el seu alè pútrid de literatura mòrbida i cacavèrica. Els farem ejacular frases espectaculars i totes les mosques reunides al femer dels seus escrits, s’hi cagaran de quatre en quatre i de tres en tres i així el sonet perfecte arribarà a la seva glòria decainsectívora: Al Femer de la Torre.

Poemes entorn d'una mosca

     A la darrera entrada publicada, reflexionàvem breument sobre el coqueteig de Mar Rayó amb la poesia blackout, sota el pretext del dia Mundial de la poesia. Volem aprofitar ara la figura de Rayó per plantejar un altre tema. 

     Evidentment, Mar Rayó és dona. Obvietat ben explícita. Però ho volem remarcar perquè encara avui dia els prejudicis “de gènere” (és a dir, els prejudicis que envolten cada sexe) continuen determinant de manera més o menys conscient la nostra manera de veure i interpretar el món –i, per extensió, l’art–. Com ja varem comentar, els seus poemes reflecteixen unes preocupacions personals d'abast universal, descriuen i verbalitzen no només les pors i la incertesa de la joventut sinó també l'horror davant la guerra, la incertesa de l'amor i de la vida i d'altres temes que ens afecten a tots. 

     Però sembla que, encara avui dia, la qualitat literària de les obres de dones s’ha de reivindicar, perquè és habitual afirmar o, si més no, pensar, que la literatura de dones és cosa de dones, que es dirigeix a un públic femení, que parla de temes específicament femenins. No poden ser universals, les obres de les dones? És clar que sí, i segurament això sembli una altra obvietat, però desgraciadament és un debat que encara no està completament tancat. Una lluita que ha quedat més o menys resolta amb una suposada igualtat que deriva més cap a absurditats comunicatives de l’estil «els ministres i les ministres», fantàstica solució absolutament útil i amb una projecció al subconscient inqüestionable.

     Aquest dissabte 29 de març el grup de recerca LiCETC va organitzar el seminari “Poètiques dissidents i esfera pública: tensions i confluències en el camp cultural”, en què, entre d’altres aspectes, es tractava el tema de les identitats representades en la literatura i de la representació de la subalternitat. I, particularment, es tractava el cas de Dolors Miquel, una poetessa que podem considerar dissident, les idees de la qual es poden ubicar al costat de les de Maria Aurèlia Campmany o Montserrat Roig. I és que, davant del “fal·locentrisme” de la societat patriarcal, el feminisme (diguem, per simplificar, que a partir dels anys 60) ha reivindicat la importància de la seva veu, per passar de ser un objecte representat a un subjecte actiu. Dolors Miquel intenta fer visible la necessitat de l’emancipació de la veu de la dona alhora que exhibeix la seva habilitat com a escriptora. I arribam així a un tema crucial.

     El tema crucial és que potser no només es tracta de reivindicar, de fer una cassolada per dir «Ep, que les dones també som aquí». Potser es tracta també que les dones siguin artistes, que escriguin, per exemple, i que ho facin bé. No només que s’atreveixin a crear, sinó de fer possible que la seva producció s’estudiï al costat de la producció masculina (?). El problema és, evidentment, COM.

     Personalment, m’incomoda una mica que s’etiqueti un tipus de literatura destacant-ne qui és l’autor (literatura de negres, literatura de dones, literatura d’homes?). El tema és molt més complex, és clar, perquè d'alguna manera l'etiqueta serveix per fer visible la realitat d'una literatura que durant massa temps ha passat desapercebuda. I, a més, podríem entrar a discutir la necessitat d’una discriminació positiva per a l’assoliment d’una normalitat, encara que per ara preferim deixar el tema a l'aire. De qualsevol manera, i des de la consciència que aquest és un tema delicat, consideram que les etiquetes són sempre simplificadores i, molt sovint, injustes. Això ens conduiria també a reflexionar sobre què és exactament literatura feminista o de dones (només la que reivindica el paper de la dona? La que pretén donar-li veu? La que han escrit les dones?).

      Els debats, per tant, podrien ser diversos. Ens interessa ara, només, puntualitzar que de vegades l’etiquetatge de literatura de dones pot ser contraproduent en tant que no se supera el prejudici d’exclusió (com si la literatura de dones no fos literatura, o hagués d’anar a part) i recordar, així mateix, que el camí cap al concert –amb altaveus dobles– de les veus subalternes és llarg, complicat i sinuós, però necessari, tanmateix.

La poesia no és cosa d'esnobs

      

     Som individus dins un formiguer pautat, entitats que han perdut la seva individualitat dins una societat hipòcrita, malsana, podrida. També som joves plens de dubtes que miram amb amargor el futur incert. També som humans.

    Ahir (21 de març) es commemorava el dia Mundial de la Poesia, que suposa una intensificació de les activitats entorn d’aquest gènere, i un intent d’acostar-la a un públic més general (per exemple, a partir dels recitals al metro o a altres espais públics). Sovint s’ha entès la poesia com una possible resposta a l’angoixa de l’existència, i les noves angoixes –com també les velles– requereixen alguna cosa diferent.  

     Entre d’altres, podem assistir a l’exposició de Mar Rayó, “Blackout Poetry 2014” a la Galeria Fran Reus. La poesia blackout, com podeu veure a les fotografies, és una tècnica consistent a prendre un full d’una obra publicada prèviament i compondre un poema a partir de l’eliminació de paraules, que són ratxades amb un retolador negre. Rayó, com tants altres poetes experimentadors, cerca en el joc poètic resposta als problemes individuals, fàcilment extrapolables a la joventut –i a l’ésser humà– en general.

      La creació de poesia per mitjà de la tècnica de blackout em sembla també una bella metàfora per representar el procés creatiu de la literatura, que en part remet també a la súper exposició d’estímuls. En quin sentit? Molts teòrics de la literatura ja han utilitzat conceptes com el palimpsest per assenyalar que la creació literària (com també la cinematogràfica, l’artística i, ja posats, segurament qualsevol tipus de creació) sempre parteix d’alguna cosa anterior (un relat, una tradició, un motiu). Per tant, si entenem que la literatura no neix del no-res, sinó que necessita un corpus previ (per exemple, les lectures de l’escriptor, els films que ha vist, els relats que es conten dins la seva societat), escriure significa rebre i assumir el bagatge cultural i intentar afegir alguna cosa més a la tradició dins la qual s’inscriu l’escriptor. És així que la tècnica de blackout esdevé metàfora de la creació: partim d’uns textos previs, i ens quedam amb allò que ens interessa, aportant-hi la nostra valoració.

      M’he referit també a la súper exposició d’estímuls, terme amb el qual em vull referir a l'allau d'informació que ens arriba –sobretot a través dels mitjans de comunicació–, vinculat a la dificultat que suposa discriminar-la. L’individu de la societat (post)moderna rep estímuls en tal quantitat que és difícil assumir-los tots. Construir un poema a partir d’aquesta tècnica representa també la capacitat de reinterpretar amb esperit crític tot el que arriba, suposa rebre un bagatge, i convertir-lo, deformar el seu significat i utilitzar-lo per dir una altra cosa, per expressar quelcom de diferent. Ratxar les paraules d’un text és un acte subversiu, és un acte alhora destructiu i creatiu: transforma a partir de la selecció. Això també és metàfora dels processos de creació: de l’allau d’estímuls i d'informació que arriba a l’artista, se’n fa una selecció, i el resultat és una obra que s’insereix dins una tradició, però que també en rebutja elements.

      Sigui com sigui, l’exemple de Mar Rayó per mi representa una aproximació de la poesia a la resta de la societat: sembla que de l’exposició (on hi havia material perquè qualsevol intentés fer el seu propi poema amb la mateixa tècnica que Rayó) se n’extreu un desig d’expressar temes universals de manera senzilla i propera, temes i preocupacions individuals que, com ja he comentat, crec que poden ser representatius i extensibles a la resta de la societat.

     La commemoració del dia Mundial de la Poesia hauria de servir d’excusa perquè tothom s’hi aproximi, perquè tothom comprovi com la poesia ens acosta uns als altres perquè defineix la nostra essència i els nostres dubtes. I l’exemple de l’exposició de poesia blackout demostra la possibilitat d’expressar tot això de manera propera però no epidèrmica.

    Explorar noves tècniques i noves formes de creació literària pot ser del gust del receptor o, per contra, pot semblar una aberració als puristes de la poesia. Per mi, de qualsevol manera, suposa un exemple de l’objectiu d’experimentar i procurar l’originalitat, necessari i conseqüent amb la realitat contemporània, plena de transformacions i canvis frenètics. 

«Ara es parla de vendes, no de valors literaris»

     L’entrada d’aquesta setmana parteix d’aquesta afirmació –que, com l’Ara Balears*, utilitzam a mode de “titular”– de Robert Saladrigas. La seva observació és notícia perquè a les darreries del mes passat va publicar en dos reculls (Rostros escritos i Paraules d’escriptors, a l’editorial Galaxia Gutenberg) les seves entrevistes a autors catalans i espanyols realitzades entre 1968 i 1975 per a la revista “Destino”. I amb aquestes paraules confronta les preocupacions dels escriptors d’aquella època amb les d’avui dia.

     Que les vendes siguin la principal dèria dels escriptors –i dels crítics, dels editors...– és una conseqüència més del model econòmic i social en què vivim. Efectivament, el capitalisme i el consumisme regeixen tots els aspectes de la nostra societat, alhora que les ciències exactes, els nombres i les lleis indiscutibles s’han deïficat en detriment de les reflexions filosòfiques, la relativitat humanista i els valors artístics. És a dir, que la preocupació pels valors literaris fos substituïda per la preocupació per la sortida econòmica de la “producció” (entre cometes perquè som reticent a parlar de l’art en termes de producte-consum) no hauria de sorprendre ningú amb una mica de consciència.

    Això no obstant, alhora l’afirmació ens sona tòpica, amarada del conservadorisme que fa que el passat es miri sempre des del vidre de la nostàlgia. Sembla que és una tendència molt arrelada girar els ulls al passat i mirar recelosament el present. Amb això vull dir: és que abans no preocupaven les vendes? Potser el model econòmico-social actual ha accentuat, o ha emfatitzat i il·luminat aquesta qüestió, però de manera més o menys conscient, més o menys subjacent, les vendes (la fama, el reconeixement del públic i el benefeci econòmic, és clar) han estat una preocupació per tot escriptor –potser exceptuant alguns elitistes que s’ufanen de la seva il·legibililtat i d’escriure per a les minories–. I aquesta preocupació no anul·la necessàriament la preocupació pels valors literaris. Potser avui dia l’entrevistat tendeix a “parlar més de vendes”, però això no significa necessàriament que no preocupessin també els entrevistats dels anys 70, ni que les vendes siguin una bena que impedeix tenir consciència dels “valors literaris”.
    A partir del cas anecdòtic que representa el potser desafortunat comentari de Saladrigas, hem volgut reflexionar, ni que sigui elementalment, sobre com la idealització i la nostàlgia són habituals a l'hora d'elaborar judicis. Fent-ne abstracció, podem afirmar que l'anàlisi de la situació actual de la literatura (i de l'art en general) cau fàcilment en el menyspreu i potser la desconfiança pel que és nou.

    Per tot això, vull dir sí, reivindiquem i subratllem la importància de la qualitat literària, la importància de les reflexions profundes, locals o universals, que els escriptors saben expressar millor que la resta de mortals, apostem pel model d’entrevista que permeti conèixer una mica més aquell artista que ens ha captivat, però no esperem que les vendes deixin de ser preocupació i tema de conversa mentre no canvii l’escala de valors de la nostra societat.

*(Podeu consultar la noticia a:
http://www.arabalears.cat/premium/llegim/Robert_Saladrigas-Galaxia_Gutenberg-Destino-Entrevistes_0_1093690657.html) 

El llast imprescindible de les arrels

Sap que la soca més s’enfila

quan més endins pot arrelar

    Ja s’ha anunciat que la XXV Setmana del Llibre en Català, que començarà demà, presentarà Antoni Maria Alcover i l’Editorial Moll com els seus principals eixos temàtics. És indiscutible el paper que personatge i editorial han representat pel món literari català a les Balears, però alhora ens serveix per exemplificar la tendència a la paradoxa que sembla definir el panorama cultural català. Són aquestes figures un llast, o un fonament imprescindible sense el qual és impossible el plantejament d’una activitat cultural com aquesta?

    I és que el Programa de la XXV Setmana del Llibre en Català té previst presentar novel·les d’autors del panorama actual balear –Guillem Cortés, Maria Coloma Mairata, Pep Toni Bauçà, Neus Canyelles, i Joan Carles Martí, aquest darrer, valencià–, a fi de promocionar i donar a conèixer, segons sembla, la novel·la més actual. La Setmana del Llibre en Català es presenta, així doncs, com un intent d’equilibri entre l’autoritat canònica dels clàssics i la modernitat. Caldrà veure si aquesta tendència a lloar i posar de relleu la tradició i el passat eclipsarà les figures que malden per obrir-se pas o si, per contra, les “novetats editorials” prendran rellevància en tant que connectades amb els “nostres clàssics”.

    L’aposta per la presentació d’autors no pertinents al Principat (sembla que només es parlarà de Pla) respon potser el desig de desplaçar l’atenció cap a “la perifèria”, objectiu que em sembla positiu encara que, personalment, trobo a faltar un panorama més ampli. D’altra banda, vull remarcar l’intent d’equilibrar l’espai dedicat a cada gènere, malgrat que la poesia es focalitzi en un espai esquifit dedicat a les glosses, i que el teatre s’enfoqui al públic infantil (basti remarcar la presència del Circ bover o els contacontes) o bé es redueixi a l’àmbit teòric. Les intencions, bones, el plantejament, millorable.    

    Alguns interrogants que es plantegen: el pes innegable dels autors canonitzats pren protagonisme als autors actuals? Respon la focalització de l’atenció en autors “perifèrics” a l’objectiu d’integrar-los dins el conjunt català? Es presenta la Setmana del Llibre en català com una activitat que integra tots els gèneres de manera efectiva? S’adreça a la totalitat de la població?

    I vull deixar constància que, mentre es prepara aquest acte de reivindicació de la nostra llengua i literatura, que en principi manifesta salut i benestar, els catalans s’estan manifestant contra tot un conjunt de modificacions i atacs que es materialitzen en l’anomenada Llei Wert (les retallades, les reformes educatives de la LOMCE, etc.). Tot plegat, doncs, un panorama paradoxal al qual sembla que ja estam avesats, tal és la constància d’aquesta polaritat. I és que una passejada general pel panorama cultural català sempre ens deixa aquest sabor agredolç a la boca: el curs de les iniciatives culturals i la salut de la nostra literatura topa sempre amb tot d’entrebancs que ens fan tocar de peus a terra.

    Partint de la concepció de la literatura no com quelcom que es tanca en ella mateixa, sinó com una manifestació cultural que manté una relació de diàleg amb la societat, i que és sensible al context social, a la resposta del públic, al panorama econòmic, a l’impacte de les lleis que la regulen i al paper que pot ocupar dins l’educació, plantejam aquest bloc com una pinzellada subjectiva i personal que pretén ajudar a dibuixar el panorama de la literatura catalana actual.  

Presentació

     Qualsevol literatura que etiquetem com “actual” requereix precisions i matisos. Què és la literatura, i què és actual? Depèn, és clar. L’entendrem en un sentit ampli, com totes aquelles produccions amb intenció estètica, escrites en llengua catalana, centrant-nos en els gèneres clàssics de poesia, teatre i narrativa, sense tancar la porta als gèneres no ficcionals, i entendrem actual com la que s’està produint i publicant avui mateix, però sense ignorar la literatura produïda des d’uns 30 anys ençà, sempre i quan s’acosti a la nostra visió del món, al nostre llenguatge, al nostre dia a dia. 

     Aquest és un bloc personal amb el qual pretenc donar a conèixer el meu punt de vista sobre la literatura catalana actual, prioritzant el context balear per la simple raó que és en el que visc. Com estudiant de 4t del Grau de Llengua i Literatura Catalana a la UIB però, sobretot, com a amant de la literatura que em considero, voldria compartir algunes impressions –subjectives, parcials i humils– sobre l’estat, el desenvolupament i les possibilitats i tendències de les nostres lletres, comentant aquelles novetats que considero que són rellevants. Evidentment, rebré amb entusiasme qualsevol aportació del lector, que sé que enriquirà i millorarà enormement el bloc.

     Confio que d’aquesta experiència en pugui sorgir una visió més ampla, crítica, rica i definida del panorama de la nostra literatura actual.