La poesia no és cosa d'esnobs

      

     Som individus dins un formiguer pautat, entitats que han perdut la seva individualitat dins una societat hipòcrita, malsana, podrida. També som joves plens de dubtes que miram amb amargor el futur incert. També som humans.

    Ahir (21 de març) es commemorava el dia Mundial de la Poesia, que suposa una intensificació de les activitats entorn d’aquest gènere, i un intent d’acostar-la a un públic més general (per exemple, a partir dels recitals al metro o a altres espais públics). Sovint s’ha entès la poesia com una possible resposta a l’angoixa de l’existència, i les noves angoixes –com també les velles– requereixen alguna cosa diferent.  

     Entre d’altres, podem assistir a l’exposició de Mar Rayó, “Blackout Poetry 2014” a la Galeria Fran Reus. La poesia blackout, com podeu veure a les fotografies, és una tècnica consistent a prendre un full d’una obra publicada prèviament i compondre un poema a partir de l’eliminació de paraules, que són ratxades amb un retolador negre. Rayó, com tants altres poetes experimentadors, cerca en el joc poètic resposta als problemes individuals, fàcilment extrapolables a la joventut –i a l’ésser humà– en general.

      La creació de poesia per mitjà de la tècnica de blackout em sembla també una bella metàfora per representar el procés creatiu de la literatura, que en part remet també a la súper exposició d’estímuls. En quin sentit? Molts teòrics de la literatura ja han utilitzat conceptes com el palimpsest per assenyalar que la creació literària (com també la cinematogràfica, l’artística i, ja posats, segurament qualsevol tipus de creació) sempre parteix d’alguna cosa anterior (un relat, una tradició, un motiu). Per tant, si entenem que la literatura no neix del no-res, sinó que necessita un corpus previ (per exemple, les lectures de l’escriptor, els films que ha vist, els relats que es conten dins la seva societat), escriure significa rebre i assumir el bagatge cultural i intentar afegir alguna cosa més a la tradició dins la qual s’inscriu l’escriptor. És així que la tècnica de blackout esdevé metàfora de la creació: partim d’uns textos previs, i ens quedam amb allò que ens interessa, aportant-hi la nostra valoració.

      M’he referit també a la súper exposició d’estímuls, terme amb el qual em vull referir a l'allau d'informació que ens arriba –sobretot a través dels mitjans de comunicació–, vinculat a la dificultat que suposa discriminar-la. L’individu de la societat (post)moderna rep estímuls en tal quantitat que és difícil assumir-los tots. Construir un poema a partir d’aquesta tècnica representa també la capacitat de reinterpretar amb esperit crític tot el que arriba, suposa rebre un bagatge, i convertir-lo, deformar el seu significat i utilitzar-lo per dir una altra cosa, per expressar quelcom de diferent. Ratxar les paraules d’un text és un acte subversiu, és un acte alhora destructiu i creatiu: transforma a partir de la selecció. Això també és metàfora dels processos de creació: de l’allau d’estímuls i d'informació que arriba a l’artista, se’n fa una selecció, i el resultat és una obra que s’insereix dins una tradició, però que també en rebutja elements.

      Sigui com sigui, l’exemple de Mar Rayó per mi representa una aproximació de la poesia a la resta de la societat: sembla que de l’exposició (on hi havia material perquè qualsevol intentés fer el seu propi poema amb la mateixa tècnica que Rayó) se n’extreu un desig d’expressar temes universals de manera senzilla i propera, temes i preocupacions individuals que, com ja he comentat, crec que poden ser representatius i extensibles a la resta de la societat.

     La commemoració del dia Mundial de la Poesia hauria de servir d’excusa perquè tothom s’hi aproximi, perquè tothom comprovi com la poesia ens acosta uns als altres perquè defineix la nostra essència i els nostres dubtes. I l’exemple de l’exposició de poesia blackout demostra la possibilitat d’expressar tot això de manera propera però no epidèrmica.

    Explorar noves tècniques i noves formes de creació literària pot ser del gust del receptor o, per contra, pot semblar una aberració als puristes de la poesia. Per mi, de qualsevol manera, suposa un exemple de l’objectiu d’experimentar i procurar l’originalitat, necessari i conseqüent amb la realitat contemporània, plena de transformacions i canvis frenètics. 

«Ara es parla de vendes, no de valors literaris»

     L’entrada d’aquesta setmana parteix d’aquesta afirmació –que, com l’Ara Balears*, utilitzam a mode de “titular”– de Robert Saladrigas. La seva observació és notícia perquè a les darreries del mes passat va publicar en dos reculls (Rostros escritos i Paraules d’escriptors, a l’editorial Galaxia Gutenberg) les seves entrevistes a autors catalans i espanyols realitzades entre 1968 i 1975 per a la revista “Destino”. I amb aquestes paraules confronta les preocupacions dels escriptors d’aquella època amb les d’avui dia.

     Que les vendes siguin la principal dèria dels escriptors –i dels crítics, dels editors...– és una conseqüència més del model econòmic i social en què vivim. Efectivament, el capitalisme i el consumisme regeixen tots els aspectes de la nostra societat, alhora que les ciències exactes, els nombres i les lleis indiscutibles s’han deïficat en detriment de les reflexions filosòfiques, la relativitat humanista i els valors artístics. És a dir, que la preocupació pels valors literaris fos substituïda per la preocupació per la sortida econòmica de la “producció” (entre cometes perquè som reticent a parlar de l’art en termes de producte-consum) no hauria de sorprendre ningú amb una mica de consciència.

    Això no obstant, alhora l’afirmació ens sona tòpica, amarada del conservadorisme que fa que el passat es miri sempre des del vidre de la nostàlgia. Sembla que és una tendència molt arrelada girar els ulls al passat i mirar recelosament el present. Amb això vull dir: és que abans no preocupaven les vendes? Potser el model econòmico-social actual ha accentuat, o ha emfatitzat i il·luminat aquesta qüestió, però de manera més o menys conscient, més o menys subjacent, les vendes (la fama, el reconeixement del públic i el benefeci econòmic, és clar) han estat una preocupació per tot escriptor –potser exceptuant alguns elitistes que s’ufanen de la seva il·legibililtat i d’escriure per a les minories–. I aquesta preocupació no anul·la necessàriament la preocupació pels valors literaris. Potser avui dia l’entrevistat tendeix a “parlar més de vendes”, però això no significa necessàriament que no preocupessin també els entrevistats dels anys 70, ni que les vendes siguin una bena que impedeix tenir consciència dels “valors literaris”.
    A partir del cas anecdòtic que representa el potser desafortunat comentari de Saladrigas, hem volgut reflexionar, ni que sigui elementalment, sobre com la idealització i la nostàlgia són habituals a l'hora d'elaborar judicis. Fent-ne abstracció, podem afirmar que l'anàlisi de la situació actual de la literatura (i de l'art en general) cau fàcilment en el menyspreu i potser la desconfiança pel que és nou.

    Per tot això, vull dir sí, reivindiquem i subratllem la importància de la qualitat literària, la importància de les reflexions profundes, locals o universals, que els escriptors saben expressar millor que la resta de mortals, apostem pel model d’entrevista que permeti conèixer una mica més aquell artista que ens ha captivat, però no esperem que les vendes deixin de ser preocupació i tema de conversa mentre no canvii l’escala de valors de la nostra societat.

*(Podeu consultar la noticia a:
http://www.arabalears.cat/premium/llegim/Robert_Saladrigas-Galaxia_Gutenberg-Destino-Entrevistes_0_1093690657.html)