Quatre mots de cloenda

«La primera idea d'aquest primer dia de classe, i potser l'única important, és que si alguna vegada, en algun temps passat, havia estat possible comprendre el món, cosa d'altra banda ben dubtosa, ara certament no ho és».

El professor d'història. Joan Francesc Mira.

     Amb aquesta entrada cloem, al menys per ara, aquest blog de literatura catalana actual, que esperam que hagi sigut d'interès. De les cabòries que hem anat anotant al llarg d'aquests mesos podem concloure que potser és difícil descriure el panorama actual de la literatura catalana perquè significa analitzar les coses sense la perspectiva del pas del temps, però també perquè precisament la nostra és una època de canvis, de dispersió, de convivència de moltes idees i en què afloren maneres de veure el món molt diverses. Tanmateix, però, potser mai no hem entès res del món, com assenyala sàviament Francesc Mira. 

     L'apoderament dels grups subalterns (literatura feminista/ de dones, d'immigració), que han pogut fer sentir la seva veu, però també processos com la recuperació de la memòria històrica, esbossen un paisatge complex, caracteritzat per la diversitat i fins i tot per la contradicció interna. 

     Ja hem vist que la literatura, també la catalana, compta amb tot d'iniciatives (premis literaris, diades de celebració) que semblen conduir-la per bon camí, malgrat la força d'altres entreteniments i espais de difusió dels somnis i malsons dels móns interiors (els videojocs i el cinema, sobretot). Volem ser optimistes i reiterar que la millor manera d'estimar la literatura és llegir, conèixer el nostre patrimoni i mantenir una actitud oberta cap a les noves tendències que van obrint pas. 

   

     Llegirem, doncs. 

Parlam de postmodernitat

                                                          Ian Quirante

«La sola existència d’aquelles dones ja m’alegrava la vida, perquè amb la resta de veïns, tots esquerps, tots fets a la seva, no hi tenia cap relació: evitaven la meva cara d’accidentat, s’afanyaven a passar quan em trobaven a mitja escala, o s’interessaven de sobte per la punta de les seves sabates i jo, de manera automàtica, abaixava el cap i això m’acabava fent mal, a les cervicals i tot» (2008: 16).

Desfent el nus del mocador. Ramon Erra.

     El sociòleg alemany Max Weber ha emprat el concepte de ‘desencantament del món’ per referir-se a la decepció que produeix el fracàs de la Modernitat (amb les idees de racionalització, progrés econòmic i tècnic que portava implícites) a l’hora de satisfer les aspiracions individuals i socials més profundes. Internet i la globalització tenen un paper central en la construcció d’un nou període històric o nova percepció que, de moment, s’ha anomenat postmodernitat.

     Potser és encara un concepte ambigu, el de postmodernitat, però generalment s’entén com un període que començaria més o menys entorn dels anys 60 i dins del qual encara ens trobam. Un període caracteritzat per la crisi dels macro-relats o les grans ideologies que havien definit la Modernitat, que es desintegren, i transformen també el propi concepte d’individu. Es considera una etapa postindustrial, una societat de la informació en la qual el sector de serveis substitueix la indústria de producció (a conseqüència dels avenços tecnològics que automatitzen la producció) i una etapa en què la nació es disgrega en dues direccions (cap al localisme o cultures regionals i cap a la globalització.

     Jordi Marrugat -qui va fer una esplèndida conferència a la UIB el passat dimecres– ha publicat molt recentment Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius, on presenta una visió de conjunt de la literatura catalana dels darrers 40 anys. Col·loca Quim Monzó a l’avantguarda dels autors postmoderns, però també hi inclou Baltasar Porcel, Albert Sánchez Piñol, Jaume Cabré, Màrius Serra, Jesús Moncada, Ramon Erra, Sergi Pàmies, Empar Moliner, i altres. Estudia, per tant, les particularitats del cas català i també com ha influït aquesta nova filosofia en la literatura i en la construcció del nostre cànon.

      Si haguéssim de caracteritzar la literatura postmoderna utilitzant el cas paradigmàtic de Quim Monzó, probablement hauríem de parlar de la posada en escena d’uns personatges ordinaris, de la vida real, que no se solen plantejar gaire els seus actes, normalment conformistes i anònims, com anònim és l’espai en què es desenvolupa l’acció. La forma d’expressió més habitual és el conte, o la novel·la, generalment narrades en tercera persona del singular i amb un estil àgil i sintètic, suggeridor i amb finals rodons i sorprenents. Un tipus de literatura que exigeix la complicitat del lector a l’hora de denunciar l’absurditat de la vida de l’home, caracteritzada per la recerca de l’èxit professional, el benefici econòmic i el plaer sexual. Però, pel que fa a altres autors, hauríem de revisar aquestes característiques, és clar: podem assenyalar com a característic de la postmodernitat la convivència de tendències literàries, estilístiques, ideològiques, filosòfiques i artístiques distintes que troben en Internet i el nou món de la comunicació un espai divers en el qual dialogar, o ignorar-se.

      Potser encara ens falti perspectiva per analitzar rigorosament la postmodernitat en tant que fenomen contemporani, però de qualsevol manera podem resseguir noves tendències que pretenen resoldre les noves preocupacions socials. El desencantament de la vida a què al·ludíem al principi de l’entrada és potser una constant en la nostra societat: sembla difícil trobar solucions i superar les presons que nosaltres mateixos hem construït. La literatura reflecteix i visibilitza precisament aquesta incertesa i desemparament.

      Segurament el temps ens avituallarà d'eines més útils i precises per entendre millor com és la societat en què vivim. La manca de consens sobre què és exactament el postmodernisme i quins són els seus límits és una mostra més de la dispersió i ambigüitat que ho tenyeix tot. Per ara, potser el millor que podem fer és simplement gaudir d'aquestes lectures, i esperar.

     

     «Tot seguit (i era evident que ja no podia dominar les imatges, que es disparaven com globus en perdre l'aire), fou un hotel eixut, amb gust de pols, de parets blanques i mobles de fusta, cubistes. De sobte, li desaparegueren les imatges: no recordà res més: tot fou un rectangle negre: oblidà el nom de la ciutat on anava, mirà estranyat l'estació i no va saber deduir on era, ni què eren aquelles línies paral·leles, de ferro, que es perdien per tots dos horitzons. Quan el tren arribà, no sabé reconèixer-lo. No li semblà ni màquina ni monstre, perquè cap de les dues coses no volien dir res. Com que també havia oblidat què era la por, no fugí». 

"Globus", Quim Monzó.

Renovar-se o morir

   

Pati Núñez i Hug Cirici. Homenatge a Joan Brossa (1999)

La identitat INDOCUMENTADA

a l’avinguda dels guàrdies que cacen il·legals.

La identitat sense papers, ni idioma.

La identitat fent figa davant la pressió dels humans.

Dolors Miquel. Mos de gat (2002)

    

      Ja ha arribat el moment: la imatge mental del mot “llibre” ja no és el d’un feix de fulls enquadernats. El consum de llibres en format electrònic ja és una realitat (s’ha triplicat en els darrers tres anys), sobretot entre els joves de classe mitjana-alta –així ens ho indica el Baròmetre de la comunicació i la cultura–.

     És fins i tot redundant dir que les tecnologies han esdevingut un element vertebral dins les societats occidentals modernes, i aquesta omnipresència tecnològica es reflecteix en la literatura. De maneres diverses: apareix com a tema (central o perifèric), interfereix en la producció (en sentit ampli: les publicacions en línia permeten fer i desfer, en contraposició a les limitacions d’un text ja imprès, les representacions teatrals incorporen el món audiovisual, aproximant-se així al cinema, etc.) i també altera la recepció (és a dir, els lectors).

     Quant a la influència de les tecnologies en la producció literària volem esmentar els projectes d’avantguarda, que sempre han anat lligats a les novetats o avenços tecnològics (pensam, per exemple, en els Poemes en ones hertzianes de Joan Salvat-Papasseït). Les innovacions del món en què vivim requereixen un tipus d’art també innovador. Un exemple com la poesia blackout a la qual vàrem dedicar una intervenció s’escriu en la mateixa línia que la poesia improvisada als metros, els poemes fònics i altres produccions que intenten representar els problemes i les preocupacions de l’home actual a partir de l’exploració de noves formes.

     Per tant, Internet i les “noves” tecnologies transformen l’art des de dins, perquè suposen nous temes i continguts, i també accentuen i acceleren la creació de nous gèneres híbrids, trencadors i experimentals: la poesia visual, poesia interactiva, còmics o novel·les gràfiques, l’autoficció, però també la creació de blogs interactius, en què diferents persones poden aportar, desmentir, transformar, modificar les intervencions dels altres bloggers; la possibilitat dels links, que suposa una interconnexió inimaginable fa poques dècades, que és un vincle hipertextual molt visible i efectiu, i també suposa la mescla i el diàleg entre arts diferents. Són nous sistemes que pretenen unificar l’allau de representacions artístiques que, a partir de la popularització d’Internet, ens hem acostumat a consumir plegades. I que transformen el concepte que tenim de literatura, deformant cada vegada més l’oposició lector/escriptor.

     D’altra banda, ja hem assenyalat que, a més d’influir en els aspectes temàtics i formals dels gèneres i produccions literàries, els avenços tecnològics (els llibres electrònics, les tablets, els smartphones) influeixen en la difusió del text, i en la manera de rebre’l que té el lector. Els nous corrents o moviments literaris (com qualsevol altre moviment artístic o social) s’estenen molt més ràpidament i amb més facilitat. I les obres literàries passen a difondre’s per mitjà d’altres plataformes que suposen un canvi en el posició dins el món editorial. I hi ha, és clar, detractors immobilistes que temen la seva extinció.

     Però el fet és que ara es llegeix més que mai. I se’n vol treure benefici. Aquesta dada optimista que suposa una popularització del consum de la literatura provoca queixes des de col·lectius diversos: des dels escriptors que consideren que aquesta popularització va en detriment de la qualitat literària (perquè es llegeix molt, però de poca qualitat) fins a les editorials preocupades perquè Internet les va desplaçant a poc a poc. I, malgrat que estam d’acord amb el dret innegable dels artistes a veure la seva feina ben pagada, ens sembla indignant la indignació dels editors-paràsit (que no ho són tots, és clar, però sí uns quants) a qui preocupa més el propi benefici econòmic que el de l’escriptor, i més preocupats per la rendibilitat econòmica que no pel creixement cultural. Per seguir existint en tant que intermediaris entre escriptors i lectors.

     Potser és cert que precisament la tasca de l’editor és preocupar-se pels afers econòmics, però tampoc en aquest sentit podem ser gaire benèvols. Sembla que a les editorials els costa déu i ajuda entendre l’estat de coses de la literatura, i adaptar-s’hi. Per contra, els preus irracionals dels llibres electrònics provoquen actituds ben racionals en els lectors: és absurd pagar el mateix (o més) per un llibre electrònic que per un llibre en paper. L’intent de boicot del triomf de la difusió en línia de la literatura no fa sinó animar els lectors a la pirateria.

     En el nostre món cultural, val a dir que el català el la 22ena llengua amb més presència a Internet. Entenguem-la, doncs, com una bona plataforma de difusió que no podem desaprofitar. Internet ofereix possibilitats infinites, i és potser una solució a la problemàtica eterna de la minorització lingüística. Consideram, per això, que aquest nou espai per a la literatura, menys pautat i més flexible que la producció editorial clàssica suposa una oportunitat per al descobriment de nous escriptors, per ampliar la difusió literària de les nostres obres i per afavorir els contactes (entre escriptors, entre escriptors i lectors, etc). sense que això suposi necessàriament l’enterrament del llibre en paper.  

Literatura per superar estereotips

«D'una manera més o menys precisa, tothom sap l'adoració que els hindús dediquen als animals. Ara bé: el que la majoria de la gent ignora és que aquesta adoració sigui tan actual i, sobretot, tan absoluta».

Pere Calders.

"El problema de l'Índia", dins Cròniques de la veritat oculta (1955)

     L’entrada d’avui està dedicada a l’art com a espai de superació dels prejudicis que construeixen la nostra visió de la realitat. La literatura és una eina que pot servir per conservar, per trencar o per plantejar noves percepcions del món. Per a nosaltres, la literatura és el reflex d'una societat plural, que permet tantes possibilitats d'expressió com individus, en què s'han prioritzat unes representacions per sobre de les altres. Això no obstant, sistemes com la paròdia ens serveixen per reflectir l'absurd de molts prejudicis, i sistemes com l'assumpció de la literatura com a mitjà d'expressió de l'alteritat serveixen per mostrar les particularitats dels individus i les cultures. 

     El pretext per aquesta entrada és la campanya Radi-Aid (una imatge de la qual precedeix aquestes línies), que és una mostra humorística, però no exempta d’un regust amarg, de la reacció o resposta d’Àfrica contra els estereotips que les cultures europees li hem imposat. Les campanyes humanitàries (suposadament “de sensibilització”) que s’han venut per televisió al nostre continent –i que encara continuen sent ben populars– han suposat la creació i/o el manteniment d’uns estereotips, alhora que difonien una visió simplificada de la realitat africana (per aconseguir finançament, o per justificar les estades en territori africà).

     De qualsevol manera, aquest exemple ens serveix per mostrar el poder de l’art per generar respostes, per difondre estereotips però també per trencar-los i oferir visions més completes de la realitat. Sotmetem a judici l’expressió de César Vichard de Saint-Réal, popularitzada per Stendhal «Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin» (Una novel·la: és un mirall que hom passeja al llarg d’un camí), que no deixa de ser una espècie de declaració d’intencions dels escriptors realistes, però que és relativa. Si tenim al cap la percepció grega de la poiesis (la creació artística) com a sinònim de plasmació de la naturalesa, ens hem de preguntar quina realitat pretén transmetre un autor. I des de quina perspectiva percep aquest món: la realitat sempre és vista des d’una perspectiva que la transforma/ deforma. Conseqüentment, la literatura mai no serà el reflex d’una realitat objectiva, sinó de la percepció d’un observador que la transmet així com l’ha captada. O que juga a transmetre i no transmetre.

     Entre els lectors catalans sembla que s’ha generat interès per la literatura que intenta superar alguns estereotips produïts pel desconeixement: L’analfabeta que va salvar un país, que encapçala el llistat dels més venuts per Sant Jordi, exemplifica aquest interès per l’altre, per veus que fins ara havien ocupat una posició subalterna. És un llibre de ficció, de manera que NO és la veu d’una analfabeta la que llegim: però la tasca de ventríloc de Jonas Jonasson pretén visibilitzar l’altre. I desfer els estereotips que estigmatitzen, en aquest cas, els analfabets. Entre la no ficció, podem trobar Les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que reivindica la participació de les dones al setge de Barcelona, o La frontera invisible que presenta, com a tema de fons, la cultura del Nepal.

     En llengua catalana, la principal trencadora d’estereotips culturals és Najat El Hachmi, escriptora amazic que, amb les seves novel·les, ha procurat construir una imatge més completa, i també més ajustada a la realitat, del seu món (la cultura marroquina, la hibridesa cultural i els dubtes sobre la pròpia identitat), que s’ha consolidat com a escriptora sobretot a partir de la concessió del Premi Ramon Llull per L’últim patriarca (2008). També tenim Salah Jamal, historiador i escriptor català d’origen palestí o Laila Karrouch, també amazic, que va publicar De Nador a Vic (Premi Columna Jove 2004). Tots aquests escriptors introdueixen a la nostra cultura les percepcions de la seva realitat: com veuen Catalunya (i la identitat catalana), com és el seu món i com el veuen ara (des el prisma que suposa l’emigració). Que fan viu el debat sobre el mestissatge cultural i que són una mostra del que aquesta entrada pretenia transmetre: la possibilitat de fer conviure visions del món diferents, i fins i tot oposades, dins una mateixa literatura, i la possibilitat –i necessitat–  de trencar les percepcions encarcarades, simplificadores i injustes que s’han anat creant de les altres cultures i de determinats col·lectius.  

     La presència d'aquestes mostres artístiques en els nostres mercats i dins la nostra literatura potser serveixi per endinsar-nos en altres cultures i superar, així l'eurocentrisme que ha caracteritzat (i caracteritza?) la nostra cultura. La diferència sembla que està de moda: interessa comprendre altres cultures, interessa visibilitzar les dones al llarg de la història, interessen els analfabets. En un intent de comprendre la realitat humana, de superar els estereotips que classifiquen i simplifiquen la realitat? O per simple curiositat morbosa?

Històries que ensenyen a créixer

«Jo hauria preferit que fos una mica més abraonat, més decidit. Ostres, amb les seves qualitats podríem haver fet moltes coses, fins i tot guanyar algun calé. Però ell era tranquil, serè, seriós, i una mica cagat també. I jo era un llançat. La nit i el dia, però ens respectàvem.

Per això ens vam fer tan amics d’adolescents.»

                                                                       Una història de carrer. Rafael Vallbona.

     Escriure literatura infantil o juvenil és una decisió arriscada. Valenta. Bé, potser ara ja no, però ho era bastant des del 45 fins als anys 60 i 70, perquè l’escriptor s’havia d’enfrontar a un prejudici arrelat dins la nostra cultura. El discurs habitual girava entorn de la promoció de la literatura elitista i de l’excel·lència literària i això, és clar, marginava la literatura majoritària. Els escriptors no escrivien per al gran públic, sinó que procuraven mantenir la producció al nivell més alt possible. Quan parlam de “majoritària” ens referim als best-seller, a la literatura de gènere –negra o policíaca, romàntica, de ciència ficció, històrica, de terror, fantàstica–, però també a la literatura juvenil. Obres que, generalment, tenen una qualitat literària més baixa, però amb molta capacitat d’enganxar els lectors.

    Avui dia, en canvi, la literatura infantil i juvenil s’ha revalorat: autors com Josep Vallverdú (1961), Joan Triadú (1964) o Trencavel (1975) ja es varen preocupar de manifestar la importància que té l’existència d’aquest tipus de literatura dins qualsevol cultura. Perquè arriba a un públic ampli, perquè desballesta la percepció que llegir és complicat, i també perquè fidelitza un públic lector en llengua catalana (o en la llengua que s'escrigui). És necessària la literatura juvenil en català perquè el lector es familiaritzi amb la llengua i el llenguatge, perquè ajuda al desenvolupament de les capacitats dels adolescents i també perquè els lectors no neixen del no-res, sinó que es van formant amb el temps. No podem pretendre que un al·lot que no ha llegit mai res en català (o només ho ha fet durant la infància, o ha llegit traduccions o, directament, en altres llengües) esdevengui un lector adult en català així com així.

     Aprendre a llegir és un procés llarg. I només si existeix literatura majoritària té futur la literatura elitista. Avui dia la literatura juvenil ja no és un problema perquè comptam amb molts escriptors que conreen el gènere (com Isabel Clara Simó, Margarida Aritzeta, Rafel Vallbona o Miquel Rayó), col·leccions de literatura juvenil (Espurna, de Bromera; Trencadís, d'Andana; Barcanova infantil i juvenil; Columna del Grup 62), es convoquen premis de literatura juvenil (com el de Barcanova o el Premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil), fins i tot se celebra el dia de la literatura infantil i juvenil, existeix un diccionari d’escriptors d’aquest gènere i, en definitiva, té presència dins les llibreries i les fires dels llibres. Però els autors que es varen abocar a la literatura juvenil varen fer una tasca essencial que no ha de morir. I en volem rendir un humil homenatge.

     Personalment ens atreu la literatura juvenil perquè, deixant de banda els motius funcionals de rigor que ja hem esmentat, ens sembla la condensació i, alhora, l’expansió de l'univers de tradició oral present a totes les cultures (sí, parlam de rondalles i contes). Perquè el que s’anomenen narracions de formació –aquelles en què el protagonista passa unes peripècies que el condueixen a la maduració i al coneixement de la vida–, tan comunes i necessàries en qualsevol grup humà, són també novel·les juvenils en què el lector aprèn a viure. No volem dir que les novel·les juvenils hagin de ser modèliques, però sí que esdevenen fonamentals en el procés de formació de la personalitat dels adolescents, i que intervenen en la transmissió d’uns valors i unes idees.
      En el camp del folklore (estudis etnopoètics i folklòrics) s'ha estudiat llargament el valor simbòlic dels processos de transició des de l'adolescència fins a l'edat adulta (exemples com el que s'anomena el cicle de l'espòs transformat, que es materialitza en el mite de Psique i Cupido o, si ho preferiu, de la Bella i la Bèstia): és un gran tema que ha ocupat innumerables històries orals de totes les tradicions i de totes les èpoques i que intenta explicar, en definitiva, el procés de creixement i aprenentatge vital. En el rerefons de les novel·les juvenils encara batega aquesta voluntat d'ensenyar als joves que el creixement forma part del procés natural de les nostres vides, i d'acompanyar-los durant aquest procés. 
     I si les històries sobre l'aprenentatge vital són universals i eternes, escriure literatura específicament per infants o adolescents és un hàbit més aviat recent. Enllaça amb el desenvolupament de les teories psicològiques i pedagògiques del segle XX, que posen de manifest la importància cabdal del consum cultural dels més joves, que intervé en l'evolució personal i el procés de maduració. Créixer és un tema universal, és clar, però es pot créixer de moltes maneres. I la literatura ens pot ensenyar alguns camins per fer-ho. 
   
     «Dels dotze als divuit anys, nois i noies no tenen gairebé res per a llegir, i pensem que aquesta edat en comprèn en realitat més d'una, a part de la diferència de sexes. D'altra banda, la capacitat lectora hi és ben notable, molt superior, és clar, a la que correspon a la infantesa. El buit actual compromet seriosament l'esdevenidor del llibre en català, malgrat tot allò que han fet o hagin pogut fer les publicacions infantils. El parèntesi forçat d'aquests anys decisius i àvids, pot fer molt de mal, i hem de reconèixer que en fa. El noi o la noia abandonen la lectura en català, si la practicaven, amb el mateix abandonament maquinal i biològic amb què tots abandonem tot allò que acompanyava la infantesa. De grans ja, i adquirida independència, podran furgar, si en tenen la curiositat o la disposició, en la literatura d'ús general i exigent, quants, però, ho faran en català? Molts n'hauran d'adquirir, amb dificultat, l'hàbit.» 

Joan Triadú: "La nova etapa del nostre llibre"

dins Serra d'Or, 5 (1964)

Sant Jordi i la perifèria

S'escolta com el trepig

d'una bellesa immortal.

Voler l'impossible ens cal

i no que mori el desig.

              

                                           Marià Villangómez

     La celebració de la festa de Sant Jordi es va tenyint, progressivament i cada vegada amb més intensitat, del vernís polític i reivindicatiu que ja s’intuïa fa temps. Les camisetes verdes –i els llibres sobre camisetes verdes–, la sensibilitat dels escriptors que decidiren no signar llibres a l’FNAC per empatia amb les manifestacions o editorials com Llegir en català, ens recorden aquesta indivisibilitat de la cultura amb les lleis que la gestionen. Segurament parlar de cultura significa parlar també d’acultura o de polítiques anticulturals que traven i malmeten l’educació i les arts. I es fa palès així el tarannà compromès de molts escriptors, que no és cosa del nostre segle sinó que forma part del caràcter de molts artistes de la història. 

     D’altra banda, també ens pareix important parlar de la influència de la publicitat com a mecanisme de poder que també té un paper rellevant en la construcció del nostre panorama literari. Les portades de tapes dures i de colors vistosos, els llistats de recomanacions i els grans cartells publicitaris reflecteixen la seva efectivitat en les xifres de venda (veure els més venuts). La fira del llibre és una mica un maremàgnum en què els compradors, i també els de l'altre costat (venedors, editors, escriptors) tenen actituds contradictòries i diverses. Mentre passejàvem per  les aturades saturades de llibres i de persones, record haver sentit: «No puc anar-me'n sense haver comprat un llibre!» De manera que, com en totes les activitats culturals, conviuen les pinzellades de reivindicació política (la idea que la diada s'ha de celebrar com una manera de mantenir la cultura pròpia, com la manifestació del caràcter nacional, com una manera de fer front a la malmesa situació del català), l'interès purament econòmic, el desig d'acostar literatura a la població (i el desig de la població d'acostar-se a la literatura) i la satisfacció (hipòcrita i superficial? naturalment humana?) de sentir-se part de la celebració, de fer el que fan els altres (els qui compren un llibre per decorar les parets de la sala d'estar, els qui van a la fira per poder dir que hi han anat).  

     A més, existeixen llibres escrits amb voluntat d’esdevenir èxits de vendes, existeixen premis literaris prestigiosos que atrauen la vista i enlluernen, existeixen fenòmens com les celebracions “Any de...”, i existeix també l’èxit post-mortem (cas sonat de la revifada de vendes de García Márquez). En definitiva, no només el gust per unes obres o unes altres, sinó també la tria d’un llibre i no un altre està determinat per més factors que no ens pensam, i que tenen molt a veure amb diversos mecanismes de poder, més o menys evidents, però inevitablement presents.  

     La idea de celebrar el dia del llibre, que cada any engega moltes iniciatives (contacontes i altres activitats per infants; escriptors que signen llibres; concursos i promoció del contacte entre editors i escriptors; festivals de cinema, etc.), ha traspassat les nostres fronteres de manera que d’altres ciutats com Berlín o Londres també acullen la festa. El principal culpable de la projecció exterior de la diada és l’Institut Ramon Llull, que ha treballat molt per fer possible la celebració de la festa a totes les universitats estrangeres que realitzen estudis catalans (162, en total). Una dada d’aquestes que col·laboren en la millora de l’autoestima nacional.

     De qualsevol manera, i malgrat la vinculació de la festa amb política i altres misèries de la perifèria de la festa, es tracta d’una tradició celebrada des del segle XV, la celebració del patró de Catalunya, que serveix d’excusa per acostar la literatura a tota la societat, que se la troba cara a cara a cada racó de les ciutats i pobles –i no només exposada tímidament als establiments–. Una excusa per practicar l’hàbit saludable de llegir, i de valorar una mica més les coses pròpies. I per engalanar els carrers amb banderes, roses i llibres, pel goig de veure la cultura a les nostres mans.

Aprendre a llegir

     «L’escriptura. Conec un renou gutural i primigeni que flota com la carbonissa que satura l’aire d’aquesta illa; conec la necessitat tumultuosa d’inventariar el no-res i d’imposar-li una norma; conec la mol·lície d’aquest paisatge; em reconec en aquest ancià delicat i poderós que encongeix l’espinada damunt una taula amb les mans ganxudament aferrades a una ploma de nacre i plata. Tal vegada conec també l’atzar, o l’impuls autodestructiu d’enaltir-lo».

  L’extinció, Sebastià Alzamora.

      Si l'impuls d'escriure és intrínsecament humà, potser l'impuls de llegir també hauria de ser-ho. 

     Sense ànim de passar un rosari de dades i percentatges, avui volem presentar algunes reflexions entorn del Baròmetre de la comunicació i la cultura (darrer informe, del 2012). Les dades: el 38,7% dels catalans NO llegeixen llibres i, del 60% restant, només el 27,8% llegeix en català. A més, el baròmetre constata que els catalanoparlants fan un consum bilingüe de llibres, mentre que els castellanoparlants fan un consum monolingüe en castellà. La conclusió: assolir una situació normal en la cultura catalana passa per resoldre un problema bàsic d’hàbits de lectura.

     En aquest sentit, ja no és una qüestió de manca de títols en català (se'n publiquen uns 10.000 a l'any), sinó que es tracta d’un problema de lectors. No té sentit escriure, ni preocupar-se de publicar molt, si no hi ha lectors que assumeixin aquesta literatura. Una reflexió de caràcter materialista-comercial, però també realista. Com a possible remei, les campanyes de foment de lectura (ai!, la política...), el bon ús de l’escola com a plataforma formadora de lectors i l’existència de literatura en la nostra llengua dirigida a públics de totes les edats (dedicarem una entrada, més endavant, a plantejar precisament aquesta qüestió, que consideram cabdal).

     D’altra banda, també hi ha un consum desequilibrat quant a gèneres literaris: arran de les discussions dels anys 30 per l’anomenada “crisi de la novel·la” (articles de Carner, Sagarra...) ja va ser sòlidament argumentat que la novel·la és el gènere més popular, el que arriba més al gran públic lector. Això no obstant, en la nostra opinió no és una qüestió “natural” sinó apresa, cultural. Hem après que la novel·la és “fàcil” (per això el 60% dels llibres llegits durant el  2012 eren novel·les), però que la poesia (que, fins i tot sumada al consum del conte no suposa més que el 2% del consum) és hermètica, difícil, elitista (o, com vàrem qualificar-la en un altra entrada, «cosa d'esnobs»). Si bé és cert que la tradició literària del gènere de la poesia s’ha lligat a l’elitisme intel·lectual, sobretot arran de les teories messiàniques de Carlyle (presents en moviments com el Modernisme, el postsimbolisme, el Noucentisme, etc.), no sempre ha sigut així.

     Alguns tipus de poesia s’han amarat d’exclusivitat i hermetisme ja des del parlar clus de la poesia trobadoresca, perquè sempre ha existit aquesta voluntat de crear quelcom diferenciador que accentuï la distància entre classes. Però, paral·lelament, ha existit sempre el conreu de la poesia com a gènere popular (i parlam de glosses, codolades o romanços, però també de poesia èpica, ara canonitzada, com els cants clàssics d’Homer, de transmissió originàriament oral i amb voluntat divulgativa) o bé d’aquells escriptors que defugen aquesta voluntat hermètica.

     Amb tot això volem dir que la visió dels gèneres literaris és un constructe sociocultural, amb una base pseudocientífica i, tot sovint, errònia. I que aquest constructe no ha de significar una barrera que ens impedeixi gaudir de qualsevol tipus de literatura, pel fet d’haver sigut estigmatitzada amb adjectius com obscur o difícil. Volem dir que els prejudicis entorn els gèneres literaris són inevitables, però que potser és tasca de tots (dels escriptors, que haurien de defugir les torres de vori, i dels lectors, que haurien d’estar disposats a practicar una mica d’escalada, de perdre la por a les muntanyes escarpades) superar-los a fi que la lectura esdevengui més completa i enriquidora. I ara que s’acosta Sant Jordi, potser és un bon moment per tenir-ho en compte (un bon moment per rompre torres).

     Acabam l’entrada amb unes paraules de Jonathan Culler que volem que sintetitzin la importància que té, per a nosaltres, la formació d’un esperit crític que permeti la recepció conscient i justa de l’art: «En resumen, las humanidades deberían enseñar a leer. Este no es un imperativo homogéneo porque se puede leer de muchas formas» (“El futuro de las Humanidades”, dins El canon literario, 1998).