«
L’escriptura.
Conec un renou gutural i primigeni que flota com la carbonissa que satura l’aire
d’aquesta illa; conec la necessitat
tumultuosa d’inventariar el no-res i d’imposar-li una norma; conec la mol·lície
d’aquest paisatge; em reconec en aquest ancià delicat i poderós que encongeix l’espinada
damunt una taula amb les mans ganxudament aferrades a una ploma de nacre i
plata. Tal vegada conec també l’atzar, o l’impuls autodestructiu d’enaltir-lo».
L’extinció, Sebastià Alzamora.
Si l'impuls d'escriure és intrínsecament humà, potser l'impuls de llegir també hauria de ser-ho.
Sense ànim de passar un rosari de dades i
percentatges, avui volem presentar algunes reflexions entorn del Baròmetre de la comunicació i la cultura (darrer informe, del 2012). Les dades: el 38,7% dels
catalans NO llegeixen llibres i, del 60% restant, només el 27,8% llegeix en
català. A més, el baròmetre constata que els catalanoparlants fan un consum
bilingüe de llibres, mentre que els castellanoparlants fan un consum monolingüe
en castellà. La conclusió: assolir una situació normal en la cultura catalana passa
per resoldre un problema bàsic d’hàbits de lectura.
En aquest sentit, ja no és una qüestió de
manca de títols en català (se'n publiquen uns 10.000 a l'any), sinó que
es tracta d’un problema de lectors. No té sentit escriure, ni preocupar-se de
publicar molt, si no hi ha lectors que assumeixin aquesta literatura. Una reflexió
de caràcter materialista-comercial, però també realista. Com a possible remei,
les campanyes de foment de lectura (ai!, la política...), el bon ús de l’escola
com a plataforma formadora de lectors i l’existència de literatura en la nostra
llengua dirigida a públics de totes les edats (dedicarem una entrada, més
endavant, a plantejar precisament aquesta qüestió, que consideram cabdal).
D’altra banda, també hi ha un consum
desequilibrat quant a gèneres literaris: arran de les discussions dels anys 30
per l’anomenada “crisi de la novel·la” (articles de Carner, Sagarra...) ja va
ser sòlidament argumentat que la novel·la és el gènere més popular, el que
arriba més al gran públic lector. Això no obstant, en la nostra opinió no és
una qüestió “natural” sinó apresa, cultural. Hem après que la novel·la és “fàcil”
(per això el 60% dels llibres llegits durant el
2012 eren novel·les), però que la poesia (que, fins i tot sumada al
consum del conte no suposa més que el 2% del consum) és hermètica, difícil,
elitista (o, com vàrem qualificar-la en un altra entrada, «cosa d'esnobs»). Si bé és cert que la tradició literària del gènere de la poesia s’ha
lligat a l’elitisme intel·lectual, sobretot arran de les teories messiàniques de Carlyle
(presents en moviments com el Modernisme, el postsimbolisme, el Noucentisme,
etc.), no sempre ha sigut així.
Alguns tipus de poesia s’han amarat d’exclusivitat
i hermetisme ja des del parlar clus de la poesia trobadoresca, perquè
sempre ha existit aquesta voluntat de crear quelcom diferenciador que accentuï
la distància entre classes. Però, paral·lelament, ha existit sempre el conreu
de la poesia com a gènere popular (i parlam de glosses, codolades o romanços, però
també de poesia èpica, ara canonitzada, com els cants clàssics d’Homer, de
transmissió originàriament oral i amb voluntat divulgativa) o bé d’aquells
escriptors que defugen aquesta voluntat hermètica.
Amb tot
això volem dir que la visió dels gèneres literaris és un constructe
sociocultural, amb una base pseudocientífica i, tot sovint, errònia. I que
aquest constructe no ha de significar una barrera que ens impedeixi gaudir de
qualsevol tipus de literatura, pel fet d’haver sigut estigmatitzada amb
adjectius com obscur o difícil. Volem dir que els prejudicis entorn els gèneres
literaris són inevitables, però que potser és tasca de tots (dels escriptors,
que haurien de defugir les torres de vori, i dels lectors, que haurien d’estar
disposats a practicar una mica d’escalada, de perdre la por a les muntanyes
escarpades) superar-los a fi que la lectura esdevengui més completa i
enriquidora. I ara que s’acosta Sant Jordi, potser és un bon moment per
tenir-ho en compte (un bon moment per rompre torres).
Acabam l’entrada amb unes paraules de Jonathan
Culler que volem que sintetitzin la importància que té, per a nosaltres, la
formació d’un esperit crític que permeti la recepció conscient i justa de l’art:
«En resumen, las humanidades deberían enseñar a leer. Este no es un imperativo
homogéneo porque se puede leer de muchas formas» (“El futuro de las Humanidades”,
dins El canon literario, 1998).