Quatre mots de cloenda

«La primera idea d'aquest primer dia de classe, i potser l'única important, és que si alguna vegada, en algun temps passat, havia estat possible comprendre el món, cosa d'altra banda ben dubtosa, ara certament no ho és».

El professor d'història. Joan Francesc Mira.

     Amb aquesta entrada cloem, al menys per ara, aquest blog de literatura catalana actual, que esperam que hagi sigut d'interès. De les cabòries que hem anat anotant al llarg d'aquests mesos podem concloure que potser és difícil descriure el panorama actual de la literatura catalana perquè significa analitzar les coses sense la perspectiva del pas del temps, però també perquè precisament la nostra és una època de canvis, de dispersió, de convivència de moltes idees i en què afloren maneres de veure el món molt diverses. Tanmateix, però, potser mai no hem entès res del món, com assenyala sàviament Francesc Mira. 

     L'apoderament dels grups subalterns (literatura feminista/ de dones, d'immigració), que han pogut fer sentir la seva veu, però també processos com la recuperació de la memòria històrica, esbossen un paisatge complex, caracteritzat per la diversitat i fins i tot per la contradicció interna. 

     Ja hem vist que la literatura, també la catalana, compta amb tot d'iniciatives (premis literaris, diades de celebració) que semblen conduir-la per bon camí, malgrat la força d'altres entreteniments i espais de difusió dels somnis i malsons dels móns interiors (els videojocs i el cinema, sobretot). Volem ser optimistes i reiterar que la millor manera d'estimar la literatura és llegir, conèixer el nostre patrimoni i mantenir una actitud oberta cap a les noves tendències que van obrint pas. 

   

     Llegirem, doncs. 

Parlam de postmodernitat

                                                          Ian Quirante

«La sola existència d’aquelles dones ja m’alegrava la vida, perquè amb la resta de veïns, tots esquerps, tots fets a la seva, no hi tenia cap relació: evitaven la meva cara d’accidentat, s’afanyaven a passar quan em trobaven a mitja escala, o s’interessaven de sobte per la punta de les seves sabates i jo, de manera automàtica, abaixava el cap i això m’acabava fent mal, a les cervicals i tot» (2008: 16).

Desfent el nus del mocador. Ramon Erra.

     El sociòleg alemany Max Weber ha emprat el concepte de ‘desencantament del món’ per referir-se a la decepció que produeix el fracàs de la Modernitat (amb les idees de racionalització, progrés econòmic i tècnic que portava implícites) a l’hora de satisfer les aspiracions individuals i socials més profundes. Internet i la globalització tenen un paper central en la construcció d’un nou període històric o nova percepció que, de moment, s’ha anomenat postmodernitat.

     Potser és encara un concepte ambigu, el de postmodernitat, però generalment s’entén com un període que començaria més o menys entorn dels anys 60 i dins del qual encara ens trobam. Un període caracteritzat per la crisi dels macro-relats o les grans ideologies que havien definit la Modernitat, que es desintegren, i transformen també el propi concepte d’individu. Es considera una etapa postindustrial, una societat de la informació en la qual el sector de serveis substitueix la indústria de producció (a conseqüència dels avenços tecnològics que automatitzen la producció) i una etapa en què la nació es disgrega en dues direccions (cap al localisme o cultures regionals i cap a la globalització.

     Jordi Marrugat -qui va fer una esplèndida conferència a la UIB el passat dimecres– ha publicat molt recentment Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius, on presenta una visió de conjunt de la literatura catalana dels darrers 40 anys. Col·loca Quim Monzó a l’avantguarda dels autors postmoderns, però també hi inclou Baltasar Porcel, Albert Sánchez Piñol, Jaume Cabré, Màrius Serra, Jesús Moncada, Ramon Erra, Sergi Pàmies, Empar Moliner, i altres. Estudia, per tant, les particularitats del cas català i també com ha influït aquesta nova filosofia en la literatura i en la construcció del nostre cànon.

      Si haguéssim de caracteritzar la literatura postmoderna utilitzant el cas paradigmàtic de Quim Monzó, probablement hauríem de parlar de la posada en escena d’uns personatges ordinaris, de la vida real, que no se solen plantejar gaire els seus actes, normalment conformistes i anònims, com anònim és l’espai en què es desenvolupa l’acció. La forma d’expressió més habitual és el conte, o la novel·la, generalment narrades en tercera persona del singular i amb un estil àgil i sintètic, suggeridor i amb finals rodons i sorprenents. Un tipus de literatura que exigeix la complicitat del lector a l’hora de denunciar l’absurditat de la vida de l’home, caracteritzada per la recerca de l’èxit professional, el benefici econòmic i el plaer sexual. Però, pel que fa a altres autors, hauríem de revisar aquestes característiques, és clar: podem assenyalar com a característic de la postmodernitat la convivència de tendències literàries, estilístiques, ideològiques, filosòfiques i artístiques distintes que troben en Internet i el nou món de la comunicació un espai divers en el qual dialogar, o ignorar-se.

      Potser encara ens falti perspectiva per analitzar rigorosament la postmodernitat en tant que fenomen contemporani, però de qualsevol manera podem resseguir noves tendències que pretenen resoldre les noves preocupacions socials. El desencantament de la vida a què al·ludíem al principi de l’entrada és potser una constant en la nostra societat: sembla difícil trobar solucions i superar les presons que nosaltres mateixos hem construït. La literatura reflecteix i visibilitza precisament aquesta incertesa i desemparament.

      Segurament el temps ens avituallarà d'eines més útils i precises per entendre millor com és la societat en què vivim. La manca de consens sobre què és exactament el postmodernisme i quins són els seus límits és una mostra més de la dispersió i ambigüitat que ho tenyeix tot. Per ara, potser el millor que podem fer és simplement gaudir d'aquestes lectures, i esperar.

     

     «Tot seguit (i era evident que ja no podia dominar les imatges, que es disparaven com globus en perdre l'aire), fou un hotel eixut, amb gust de pols, de parets blanques i mobles de fusta, cubistes. De sobte, li desaparegueren les imatges: no recordà res més: tot fou un rectangle negre: oblidà el nom de la ciutat on anava, mirà estranyat l'estació i no va saber deduir on era, ni què eren aquelles línies paral·leles, de ferro, que es perdien per tots dos horitzons. Quan el tren arribà, no sabé reconèixer-lo. No li semblà ni màquina ni monstre, perquè cap de les dues coses no volien dir res. Com que també havia oblidat què era la por, no fugí». 

"Globus", Quim Monzó.

Renovar-se o morir

   

Pati Núñez i Hug Cirici. Homenatge a Joan Brossa (1999)

La identitat INDOCUMENTADA

a l’avinguda dels guàrdies que cacen il·legals.

La identitat sense papers, ni idioma.

La identitat fent figa davant la pressió dels humans.

Dolors Miquel. Mos de gat (2002)

    

      Ja ha arribat el moment: la imatge mental del mot “llibre” ja no és el d’un feix de fulls enquadernats. El consum de llibres en format electrònic ja és una realitat (s’ha triplicat en els darrers tres anys), sobretot entre els joves de classe mitjana-alta –així ens ho indica el Baròmetre de la comunicació i la cultura–.

     És fins i tot redundant dir que les tecnologies han esdevingut un element vertebral dins les societats occidentals modernes, i aquesta omnipresència tecnològica es reflecteix en la literatura. De maneres diverses: apareix com a tema (central o perifèric), interfereix en la producció (en sentit ampli: les publicacions en línia permeten fer i desfer, en contraposició a les limitacions d’un text ja imprès, les representacions teatrals incorporen el món audiovisual, aproximant-se així al cinema, etc.) i també altera la recepció (és a dir, els lectors).

     Quant a la influència de les tecnologies en la producció literària volem esmentar els projectes d’avantguarda, que sempre han anat lligats a les novetats o avenços tecnològics (pensam, per exemple, en els Poemes en ones hertzianes de Joan Salvat-Papasseït). Les innovacions del món en què vivim requereixen un tipus d’art també innovador. Un exemple com la poesia blackout a la qual vàrem dedicar una intervenció s’escriu en la mateixa línia que la poesia improvisada als metros, els poemes fònics i altres produccions que intenten representar els problemes i les preocupacions de l’home actual a partir de l’exploració de noves formes.

     Per tant, Internet i les “noves” tecnologies transformen l’art des de dins, perquè suposen nous temes i continguts, i també accentuen i acceleren la creació de nous gèneres híbrids, trencadors i experimentals: la poesia visual, poesia interactiva, còmics o novel·les gràfiques, l’autoficció, però també la creació de blogs interactius, en què diferents persones poden aportar, desmentir, transformar, modificar les intervencions dels altres bloggers; la possibilitat dels links, que suposa una interconnexió inimaginable fa poques dècades, que és un vincle hipertextual molt visible i efectiu, i també suposa la mescla i el diàleg entre arts diferents. Són nous sistemes que pretenen unificar l’allau de representacions artístiques que, a partir de la popularització d’Internet, ens hem acostumat a consumir plegades. I que transformen el concepte que tenim de literatura, deformant cada vegada més l’oposició lector/escriptor.

     D’altra banda, ja hem assenyalat que, a més d’influir en els aspectes temàtics i formals dels gèneres i produccions literàries, els avenços tecnològics (els llibres electrònics, les tablets, els smartphones) influeixen en la difusió del text, i en la manera de rebre’l que té el lector. Els nous corrents o moviments literaris (com qualsevol altre moviment artístic o social) s’estenen molt més ràpidament i amb més facilitat. I les obres literàries passen a difondre’s per mitjà d’altres plataformes que suposen un canvi en el posició dins el món editorial. I hi ha, és clar, detractors immobilistes que temen la seva extinció.

     Però el fet és que ara es llegeix més que mai. I se’n vol treure benefici. Aquesta dada optimista que suposa una popularització del consum de la literatura provoca queixes des de col·lectius diversos: des dels escriptors que consideren que aquesta popularització va en detriment de la qualitat literària (perquè es llegeix molt, però de poca qualitat) fins a les editorials preocupades perquè Internet les va desplaçant a poc a poc. I, malgrat que estam d’acord amb el dret innegable dels artistes a veure la seva feina ben pagada, ens sembla indignant la indignació dels editors-paràsit (que no ho són tots, és clar, però sí uns quants) a qui preocupa més el propi benefici econòmic que el de l’escriptor, i més preocupats per la rendibilitat econòmica que no pel creixement cultural. Per seguir existint en tant que intermediaris entre escriptors i lectors.

     Potser és cert que precisament la tasca de l’editor és preocupar-se pels afers econòmics, però tampoc en aquest sentit podem ser gaire benèvols. Sembla que a les editorials els costa déu i ajuda entendre l’estat de coses de la literatura, i adaptar-s’hi. Per contra, els preus irracionals dels llibres electrònics provoquen actituds ben racionals en els lectors: és absurd pagar el mateix (o més) per un llibre electrònic que per un llibre en paper. L’intent de boicot del triomf de la difusió en línia de la literatura no fa sinó animar els lectors a la pirateria.

     En el nostre món cultural, val a dir que el català el la 22ena llengua amb més presència a Internet. Entenguem-la, doncs, com una bona plataforma de difusió que no podem desaprofitar. Internet ofereix possibilitats infinites, i és potser una solució a la problemàtica eterna de la minorització lingüística. Consideram, per això, que aquest nou espai per a la literatura, menys pautat i més flexible que la producció editorial clàssica suposa una oportunitat per al descobriment de nous escriptors, per ampliar la difusió literària de les nostres obres i per afavorir els contactes (entre escriptors, entre escriptors i lectors, etc). sense que això suposi necessàriament l’enterrament del llibre en paper.