Literatura per superar estereotips

«D'una manera més o menys precisa, tothom sap l'adoració que els hindús dediquen als animals. Ara bé: el que la majoria de la gent ignora és que aquesta adoració sigui tan actual i, sobretot, tan absoluta».

Pere Calders.

"El problema de l'Índia", dins Cròniques de la veritat oculta (1955)

     L’entrada d’avui està dedicada a l’art com a espai de superació dels prejudicis que construeixen la nostra visió de la realitat. La literatura és una eina que pot servir per conservar, per trencar o per plantejar noves percepcions del món. Per a nosaltres, la literatura és el reflex d'una societat plural, que permet tantes possibilitats d'expressió com individus, en què s'han prioritzat unes representacions per sobre de les altres. Això no obstant, sistemes com la paròdia ens serveixen per reflectir l'absurd de molts prejudicis, i sistemes com l'assumpció de la literatura com a mitjà d'expressió de l'alteritat serveixen per mostrar les particularitats dels individus i les cultures. 

     El pretext per aquesta entrada és la campanya Radi-Aid (una imatge de la qual precedeix aquestes línies), que és una mostra humorística, però no exempta d’un regust amarg, de la reacció o resposta d’Àfrica contra els estereotips que les cultures europees li hem imposat. Les campanyes humanitàries (suposadament “de sensibilització”) que s’han venut per televisió al nostre continent –i que encara continuen sent ben populars– han suposat la creació i/o el manteniment d’uns estereotips, alhora que difonien una visió simplificada de la realitat africana (per aconseguir finançament, o per justificar les estades en territori africà).

     De qualsevol manera, aquest exemple ens serveix per mostrar el poder de l’art per generar respostes, per difondre estereotips però també per trencar-los i oferir visions més completes de la realitat. Sotmetem a judici l’expressió de César Vichard de Saint-Réal, popularitzada per Stendhal «Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin» (Una novel·la: és un mirall que hom passeja al llarg d’un camí), que no deixa de ser una espècie de declaració d’intencions dels escriptors realistes, però que és relativa. Si tenim al cap la percepció grega de la poiesis (la creació artística) com a sinònim de plasmació de la naturalesa, ens hem de preguntar quina realitat pretén transmetre un autor. I des de quina perspectiva percep aquest món: la realitat sempre és vista des d’una perspectiva que la transforma/ deforma. Conseqüentment, la literatura mai no serà el reflex d’una realitat objectiva, sinó de la percepció d’un observador que la transmet així com l’ha captada. O que juga a transmetre i no transmetre.

     Entre els lectors catalans sembla que s’ha generat interès per la literatura que intenta superar alguns estereotips produïts pel desconeixement: L’analfabeta que va salvar un país, que encapçala el llistat dels més venuts per Sant Jordi, exemplifica aquest interès per l’altre, per veus que fins ara havien ocupat una posició subalterna. És un llibre de ficció, de manera que NO és la veu d’una analfabeta la que llegim: però la tasca de ventríloc de Jonas Jonasson pretén visibilitzar l’altre. I desfer els estereotips que estigmatitzen, en aquest cas, els analfabets. Entre la no ficció, podem trobar Les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que reivindica la participació de les dones al setge de Barcelona, o La frontera invisible que presenta, com a tema de fons, la cultura del Nepal.

     En llengua catalana, la principal trencadora d’estereotips culturals és Najat El Hachmi, escriptora amazic que, amb les seves novel·les, ha procurat construir una imatge més completa, i també més ajustada a la realitat, del seu món (la cultura marroquina, la hibridesa cultural i els dubtes sobre la pròpia identitat), que s’ha consolidat com a escriptora sobretot a partir de la concessió del Premi Ramon Llull per L’últim patriarca (2008). També tenim Salah Jamal, historiador i escriptor català d’origen palestí o Laila Karrouch, també amazic, que va publicar De Nador a Vic (Premi Columna Jove 2004). Tots aquests escriptors introdueixen a la nostra cultura les percepcions de la seva realitat: com veuen Catalunya (i la identitat catalana), com és el seu món i com el veuen ara (des el prisma que suposa l’emigració). Que fan viu el debat sobre el mestissatge cultural i que són una mostra del que aquesta entrada pretenia transmetre: la possibilitat de fer conviure visions del món diferents, i fins i tot oposades, dins una mateixa literatura, i la possibilitat –i necessitat–  de trencar les percepcions encarcarades, simplificadores i injustes que s’han anat creant de les altres cultures i de determinats col·lectius.  

     La presència d'aquestes mostres artístiques en els nostres mercats i dins la nostra literatura potser serveixi per endinsar-nos en altres cultures i superar, així l'eurocentrisme que ha caracteritzat (i caracteritza?) la nostra cultura. La diferència sembla que està de moda: interessa comprendre altres cultures, interessa visibilitzar les dones al llarg de la història, interessen els analfabets. En un intent de comprendre la realitat humana, de superar els estereotips que classifiquen i simplifiquen la realitat? O per simple curiositat morbosa?

Històries que ensenyen a créixer

«Jo hauria preferit que fos una mica més abraonat, més decidit. Ostres, amb les seves qualitats podríem haver fet moltes coses, fins i tot guanyar algun calé. Però ell era tranquil, serè, seriós, i una mica cagat també. I jo era un llançat. La nit i el dia, però ens respectàvem.

Per això ens vam fer tan amics d’adolescents.»

                                                                       Una història de carrer. Rafael Vallbona.

     Escriure literatura infantil o juvenil és una decisió arriscada. Valenta. Bé, potser ara ja no, però ho era bastant des del 45 fins als anys 60 i 70, perquè l’escriptor s’havia d’enfrontar a un prejudici arrelat dins la nostra cultura. El discurs habitual girava entorn de la promoció de la literatura elitista i de l’excel·lència literària i això, és clar, marginava la literatura majoritària. Els escriptors no escrivien per al gran públic, sinó que procuraven mantenir la producció al nivell més alt possible. Quan parlam de “majoritària” ens referim als best-seller, a la literatura de gènere –negra o policíaca, romàntica, de ciència ficció, històrica, de terror, fantàstica–, però també a la literatura juvenil. Obres que, generalment, tenen una qualitat literària més baixa, però amb molta capacitat d’enganxar els lectors.

    Avui dia, en canvi, la literatura infantil i juvenil s’ha revalorat: autors com Josep Vallverdú (1961), Joan Triadú (1964) o Trencavel (1975) ja es varen preocupar de manifestar la importància que té l’existència d’aquest tipus de literatura dins qualsevol cultura. Perquè arriba a un públic ampli, perquè desballesta la percepció que llegir és complicat, i també perquè fidelitza un públic lector en llengua catalana (o en la llengua que s'escrigui). És necessària la literatura juvenil en català perquè el lector es familiaritzi amb la llengua i el llenguatge, perquè ajuda al desenvolupament de les capacitats dels adolescents i també perquè els lectors no neixen del no-res, sinó que es van formant amb el temps. No podem pretendre que un al·lot que no ha llegit mai res en català (o només ho ha fet durant la infància, o ha llegit traduccions o, directament, en altres llengües) esdevengui un lector adult en català així com així.

     Aprendre a llegir és un procés llarg. I només si existeix literatura majoritària té futur la literatura elitista. Avui dia la literatura juvenil ja no és un problema perquè comptam amb molts escriptors que conreen el gènere (com Isabel Clara Simó, Margarida Aritzeta, Rafel Vallbona o Miquel Rayó), col·leccions de literatura juvenil (Espurna, de Bromera; Trencadís, d'Andana; Barcanova infantil i juvenil; Columna del Grup 62), es convoquen premis de literatura juvenil (com el de Barcanova o el Premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil), fins i tot se celebra el dia de la literatura infantil i juvenil, existeix un diccionari d’escriptors d’aquest gènere i, en definitiva, té presència dins les llibreries i les fires dels llibres. Però els autors que es varen abocar a la literatura juvenil varen fer una tasca essencial que no ha de morir. I en volem rendir un humil homenatge.

     Personalment ens atreu la literatura juvenil perquè, deixant de banda els motius funcionals de rigor que ja hem esmentat, ens sembla la condensació i, alhora, l’expansió de l'univers de tradició oral present a totes les cultures (sí, parlam de rondalles i contes). Perquè el que s’anomenen narracions de formació –aquelles en què el protagonista passa unes peripècies que el condueixen a la maduració i al coneixement de la vida–, tan comunes i necessàries en qualsevol grup humà, són també novel·les juvenils en què el lector aprèn a viure. No volem dir que les novel·les juvenils hagin de ser modèliques, però sí que esdevenen fonamentals en el procés de formació de la personalitat dels adolescents, i que intervenen en la transmissió d’uns valors i unes idees.
      En el camp del folklore (estudis etnopoètics i folklòrics) s'ha estudiat llargament el valor simbòlic dels processos de transició des de l'adolescència fins a l'edat adulta (exemples com el que s'anomena el cicle de l'espòs transformat, que es materialitza en el mite de Psique i Cupido o, si ho preferiu, de la Bella i la Bèstia): és un gran tema que ha ocupat innumerables històries orals de totes les tradicions i de totes les èpoques i que intenta explicar, en definitiva, el procés de creixement i aprenentatge vital. En el rerefons de les novel·les juvenils encara batega aquesta voluntat d'ensenyar als joves que el creixement forma part del procés natural de les nostres vides, i d'acompanyar-los durant aquest procés. 
     I si les històries sobre l'aprenentatge vital són universals i eternes, escriure literatura específicament per infants o adolescents és un hàbit més aviat recent. Enllaça amb el desenvolupament de les teories psicològiques i pedagògiques del segle XX, que posen de manifest la importància cabdal del consum cultural dels més joves, que intervé en l'evolució personal i el procés de maduració. Créixer és un tema universal, és clar, però es pot créixer de moltes maneres. I la literatura ens pot ensenyar alguns camins per fer-ho. 
   
     «Dels dotze als divuit anys, nois i noies no tenen gairebé res per a llegir, i pensem que aquesta edat en comprèn en realitat més d'una, a part de la diferència de sexes. D'altra banda, la capacitat lectora hi és ben notable, molt superior, és clar, a la que correspon a la infantesa. El buit actual compromet seriosament l'esdevenidor del llibre en català, malgrat tot allò que han fet o hagin pogut fer les publicacions infantils. El parèntesi forçat d'aquests anys decisius i àvids, pot fer molt de mal, i hem de reconèixer que en fa. El noi o la noia abandonen la lectura en català, si la practicaven, amb el mateix abandonament maquinal i biològic amb què tots abandonem tot allò que acompanyava la infantesa. De grans ja, i adquirida independència, podran furgar, si en tenen la curiositat o la disposició, en la literatura d'ús general i exigent, quants, però, ho faran en català? Molts n'hauran d'adquirir, amb dificultat, l'hàbit.» 

Joan Triadú: "La nova etapa del nostre llibre"

dins Serra d'Or, 5 (1964)

Sant Jordi i la perifèria

S'escolta com el trepig

d'una bellesa immortal.

Voler l'impossible ens cal

i no que mori el desig.

              

                                           Marià Villangómez

     La celebració de la festa de Sant Jordi es va tenyint, progressivament i cada vegada amb més intensitat, del vernís polític i reivindicatiu que ja s’intuïa fa temps. Les camisetes verdes –i els llibres sobre camisetes verdes–, la sensibilitat dels escriptors que decidiren no signar llibres a l’FNAC per empatia amb les manifestacions o editorials com Llegir en català, ens recorden aquesta indivisibilitat de la cultura amb les lleis que la gestionen. Segurament parlar de cultura significa parlar també d’acultura o de polítiques anticulturals que traven i malmeten l’educació i les arts. I es fa palès així el tarannà compromès de molts escriptors, que no és cosa del nostre segle sinó que forma part del caràcter de molts artistes de la història. 

     D’altra banda, també ens pareix important parlar de la influència de la publicitat com a mecanisme de poder que també té un paper rellevant en la construcció del nostre panorama literari. Les portades de tapes dures i de colors vistosos, els llistats de recomanacions i els grans cartells publicitaris reflecteixen la seva efectivitat en les xifres de venda (veure els més venuts). La fira del llibre és una mica un maremàgnum en què els compradors, i també els de l'altre costat (venedors, editors, escriptors) tenen actituds contradictòries i diverses. Mentre passejàvem per  les aturades saturades de llibres i de persones, record haver sentit: «No puc anar-me'n sense haver comprat un llibre!» De manera que, com en totes les activitats culturals, conviuen les pinzellades de reivindicació política (la idea que la diada s'ha de celebrar com una manera de mantenir la cultura pròpia, com la manifestació del caràcter nacional, com una manera de fer front a la malmesa situació del català), l'interès purament econòmic, el desig d'acostar literatura a la població (i el desig de la població d'acostar-se a la literatura) i la satisfacció (hipòcrita i superficial? naturalment humana?) de sentir-se part de la celebració, de fer el que fan els altres (els qui compren un llibre per decorar les parets de la sala d'estar, els qui van a la fira per poder dir que hi han anat).  

     A més, existeixen llibres escrits amb voluntat d’esdevenir èxits de vendes, existeixen premis literaris prestigiosos que atrauen la vista i enlluernen, existeixen fenòmens com les celebracions “Any de...”, i existeix també l’èxit post-mortem (cas sonat de la revifada de vendes de García Márquez). En definitiva, no només el gust per unes obres o unes altres, sinó també la tria d’un llibre i no un altre està determinat per més factors que no ens pensam, i que tenen molt a veure amb diversos mecanismes de poder, més o menys evidents, però inevitablement presents.  

     La idea de celebrar el dia del llibre, que cada any engega moltes iniciatives (contacontes i altres activitats per infants; escriptors que signen llibres; concursos i promoció del contacte entre editors i escriptors; festivals de cinema, etc.), ha traspassat les nostres fronteres de manera que d’altres ciutats com Berlín o Londres també acullen la festa. El principal culpable de la projecció exterior de la diada és l’Institut Ramon Llull, que ha treballat molt per fer possible la celebració de la festa a totes les universitats estrangeres que realitzen estudis catalans (162, en total). Una dada d’aquestes que col·laboren en la millora de l’autoestima nacional.

     De qualsevol manera, i malgrat la vinculació de la festa amb política i altres misèries de la perifèria de la festa, es tracta d’una tradició celebrada des del segle XV, la celebració del patró de Catalunya, que serveix d’excusa per acostar la literatura a tota la societat, que se la troba cara a cara a cada racó de les ciutats i pobles –i no només exposada tímidament als establiments–. Una excusa per practicar l’hàbit saludable de llegir, i de valorar una mica més les coses pròpies. I per engalanar els carrers amb banderes, roses i llibres, pel goig de veure la cultura a les nostres mans.

Aprendre a llegir

     «L’escriptura. Conec un renou gutural i primigeni que flota com la carbonissa que satura l’aire d’aquesta illa; conec la necessitat tumultuosa d’inventariar el no-res i d’imposar-li una norma; conec la mol·lície d’aquest paisatge; em reconec en aquest ancià delicat i poderós que encongeix l’espinada damunt una taula amb les mans ganxudament aferrades a una ploma de nacre i plata. Tal vegada conec també l’atzar, o l’impuls autodestructiu d’enaltir-lo».

  L’extinció, Sebastià Alzamora.

      Si l'impuls d'escriure és intrínsecament humà, potser l'impuls de llegir també hauria de ser-ho. 

     Sense ànim de passar un rosari de dades i percentatges, avui volem presentar algunes reflexions entorn del Baròmetre de la comunicació i la cultura (darrer informe, del 2012). Les dades: el 38,7% dels catalans NO llegeixen llibres i, del 60% restant, només el 27,8% llegeix en català. A més, el baròmetre constata que els catalanoparlants fan un consum bilingüe de llibres, mentre que els castellanoparlants fan un consum monolingüe en castellà. La conclusió: assolir una situació normal en la cultura catalana passa per resoldre un problema bàsic d’hàbits de lectura.

     En aquest sentit, ja no és una qüestió de manca de títols en català (se'n publiquen uns 10.000 a l'any), sinó que es tracta d’un problema de lectors. No té sentit escriure, ni preocupar-se de publicar molt, si no hi ha lectors que assumeixin aquesta literatura. Una reflexió de caràcter materialista-comercial, però també realista. Com a possible remei, les campanyes de foment de lectura (ai!, la política...), el bon ús de l’escola com a plataforma formadora de lectors i l’existència de literatura en la nostra llengua dirigida a públics de totes les edats (dedicarem una entrada, més endavant, a plantejar precisament aquesta qüestió, que consideram cabdal).

     D’altra banda, també hi ha un consum desequilibrat quant a gèneres literaris: arran de les discussions dels anys 30 per l’anomenada “crisi de la novel·la” (articles de Carner, Sagarra...) ja va ser sòlidament argumentat que la novel·la és el gènere més popular, el que arriba més al gran públic lector. Això no obstant, en la nostra opinió no és una qüestió “natural” sinó apresa, cultural. Hem après que la novel·la és “fàcil” (per això el 60% dels llibres llegits durant el  2012 eren novel·les), però que la poesia (que, fins i tot sumada al consum del conte no suposa més que el 2% del consum) és hermètica, difícil, elitista (o, com vàrem qualificar-la en un altra entrada, «cosa d'esnobs»). Si bé és cert que la tradició literària del gènere de la poesia s’ha lligat a l’elitisme intel·lectual, sobretot arran de les teories messiàniques de Carlyle (presents en moviments com el Modernisme, el postsimbolisme, el Noucentisme, etc.), no sempre ha sigut així.

     Alguns tipus de poesia s’han amarat d’exclusivitat i hermetisme ja des del parlar clus de la poesia trobadoresca, perquè sempre ha existit aquesta voluntat de crear quelcom diferenciador que accentuï la distància entre classes. Però, paral·lelament, ha existit sempre el conreu de la poesia com a gènere popular (i parlam de glosses, codolades o romanços, però també de poesia èpica, ara canonitzada, com els cants clàssics d’Homer, de transmissió originàriament oral i amb voluntat divulgativa) o bé d’aquells escriptors que defugen aquesta voluntat hermètica.

     Amb tot això volem dir que la visió dels gèneres literaris és un constructe sociocultural, amb una base pseudocientífica i, tot sovint, errònia. I que aquest constructe no ha de significar una barrera que ens impedeixi gaudir de qualsevol tipus de literatura, pel fet d’haver sigut estigmatitzada amb adjectius com obscur o difícil. Volem dir que els prejudicis entorn els gèneres literaris són inevitables, però que potser és tasca de tots (dels escriptors, que haurien de defugir les torres de vori, i dels lectors, que haurien d’estar disposats a practicar una mica d’escalada, de perdre la por a les muntanyes escarpades) superar-los a fi que la lectura esdevengui més completa i enriquidora. I ara que s’acosta Sant Jordi, potser és un bon moment per tenir-ho en compte (un bon moment per rompre torres).

     Acabam l’entrada amb unes paraules de Jonathan Culler que volem que sintetitzin la importància que té, per a nosaltres, la formació d’un esperit crític que permeti la recepció conscient i justa de l’art: «En resumen, las humanidades deberían enseñar a leer. Este no es un imperativo homogéneo porque se puede leer de muchas formas» (“El futuro de las Humanidades”, dins El canon literario, 1998).

Més enllà de la dimensió local

«Plutó i Caront anaven per lliure com la mort, ignorats i invisibles però sempre presents, com la mort». Senyoria (1991).

     Poder, desigualtat, justícia, corrupció; la condició humana i les seves contradiccions. Novel·les que penetren dins la dimensió humana, en les seves alegries i les seves misèries, el valor de la creació artística, la recuperació de la memòria històrica partint del supòsit que la història l’escriuen els vencedors relegant els vençuts a l’oblit. Tot això nodrit amb un ample ventall de personatges, rodons, contradictoris, que evolucionen; uns escenaris triats i definits amb cura i precisió. Un estil elaborat, sublim i refinat. I una habilitat inqüestionable per construir històries on el lector s’hi pot submergir i navegar a tota vela. Uns ingredients que no ens poden decebre.

     Aquesta setmana ja s’han fet públiques les persones i entitats premiades amb les Creus Sant Jordi d’enguany, ocasió que volem aprofitar per dedicar una entrada a un dels guardonats, Jaume Cabré, escriptor de fama i reconeixement merescut.

    I és que les seves novel·les (Carn d’olla, Senyoria, Fra Junoy o l’agonia dels sons, L’ombra de l’eunuc, Jo confesso...) han rebut el reconeixement tant de la crítica com del públic, no només a nivell nacional sinó també internacional (s’ha traduït a dotze idiomes), sobretot a partir de la traducció a l’alemany de Les veus del Pamano (2004) arran de la famosa fita de la Fira de Frankfurt (més de 100.000 exemplars venuts entre els lectors alemanys).

     Cabré combina excel·lentment la dimensió local amb la universal, és capaç de plantejar tot un seguit de temes universals i trames acaparadores que provoquen l’empatia del lector a partir d’un estil acurat, que empra amb mestria tots els mecanismes de l’escriptor: els recursos estilístics, l’ús del punt de vista mòbil, la tria d’un llenguatge proper. Les seves novel·les són una mostra d’equilibri entre temes seriosos i pinzellades d’humor, entre la configuració d’un relat cohesionat i la incorporació polifònica de les veus dels distints personatges. I una mostra també de la construcció del relat a partir de la fragmentació (alternança d’escenaris i veus narratives, abundància de capítols) i una mostra també de reelaboració dels fets històrics (que enllaça amb la novel·la històrica que ha tengut tan bona acollida els darrers anys, que s’incorpora més o menys dins la tradició de memòria històrica de Gabriel Janer Manila, Carme Riera, Mercè Roca, Moncada, Gabriel Galmés o Màrius Serra).

    A més, Cabré és un autor polifacètic que, malgrat que hagi destacat especialment per la seva sublim producció novel·lística, també ha fet teatre, assaig, relat curt i guions televisius. També ha publicat La història que en Roc Pons no coneixia (1980), L’home de Sau (1984), dues obres que podem considerar literatura infantil que, per cert, estava de celebració dia 2 d’abril, en què se celebrava el dia internacional de la literatura infantil i juvenil.

     «...estava molt content perquè tot aquell sarau era el senyal que per fi s’havia alliberat d’aquella voraç vagina amb cordes vocals que mai, però és que mai, no s’havia fixat en ell, com si no tingués un bon tranco entre les cames». (Senyoria) Així de contundent, humorístic i expressiu és Cabré.

El concert de les veus invisibles

        Els mamarem el seu alè pútrid de literatura mòrbida i cacavèrica. Els farem ejacular frases espectaculars i totes les mosques reunides al femer dels seus escrits, s’hi cagaran de quatre en quatre i de tres en tres i així el sonet perfecte arribarà a la seva glòria decainsectívora: Al Femer de la Torre.

Poemes entorn d'una mosca

     A la darrera entrada publicada, reflexionàvem breument sobre el coqueteig de Mar Rayó amb la poesia blackout, sota el pretext del dia Mundial de la poesia. Volem aprofitar ara la figura de Rayó per plantejar un altre tema. 

     Evidentment, Mar Rayó és dona. Obvietat ben explícita. Però ho volem remarcar perquè encara avui dia els prejudicis “de gènere” (és a dir, els prejudicis que envolten cada sexe) continuen determinant de manera més o menys conscient la nostra manera de veure i interpretar el món –i, per extensió, l’art–. Com ja varem comentar, els seus poemes reflecteixen unes preocupacions personals d'abast universal, descriuen i verbalitzen no només les pors i la incertesa de la joventut sinó també l'horror davant la guerra, la incertesa de l'amor i de la vida i d'altres temes que ens afecten a tots. 

     Però sembla que, encara avui dia, la qualitat literària de les obres de dones s’ha de reivindicar, perquè és habitual afirmar o, si més no, pensar, que la literatura de dones és cosa de dones, que es dirigeix a un públic femení, que parla de temes específicament femenins. No poden ser universals, les obres de les dones? És clar que sí, i segurament això sembli una altra obvietat, però desgraciadament és un debat que encara no està completament tancat. Una lluita que ha quedat més o menys resolta amb una suposada igualtat que deriva més cap a absurditats comunicatives de l’estil «els ministres i les ministres», fantàstica solució absolutament útil i amb una projecció al subconscient inqüestionable.

     Aquest dissabte 29 de març el grup de recerca LiCETC va organitzar el seminari “Poètiques dissidents i esfera pública: tensions i confluències en el camp cultural”, en què, entre d’altres aspectes, es tractava el tema de les identitats representades en la literatura i de la representació de la subalternitat. I, particularment, es tractava el cas de Dolors Miquel, una poetessa que podem considerar dissident, les idees de la qual es poden ubicar al costat de les de Maria Aurèlia Campmany o Montserrat Roig. I és que, davant del “fal·locentrisme” de la societat patriarcal, el feminisme (diguem, per simplificar, que a partir dels anys 60) ha reivindicat la importància de la seva veu, per passar de ser un objecte representat a un subjecte actiu. Dolors Miquel intenta fer visible la necessitat de l’emancipació de la veu de la dona alhora que exhibeix la seva habilitat com a escriptora. I arribam així a un tema crucial.

     El tema crucial és que potser no només es tracta de reivindicar, de fer una cassolada per dir «Ep, que les dones també som aquí». Potser es tracta també que les dones siguin artistes, que escriguin, per exemple, i que ho facin bé. No només que s’atreveixin a crear, sinó de fer possible que la seva producció s’estudiï al costat de la producció masculina (?). El problema és, evidentment, COM.

     Personalment, m’incomoda una mica que s’etiqueti un tipus de literatura destacant-ne qui és l’autor (literatura de negres, literatura de dones, literatura d’homes?). El tema és molt més complex, és clar, perquè d'alguna manera l'etiqueta serveix per fer visible la realitat d'una literatura que durant massa temps ha passat desapercebuda. I, a més, podríem entrar a discutir la necessitat d’una discriminació positiva per a l’assoliment d’una normalitat, encara que per ara preferim deixar el tema a l'aire. De qualsevol manera, i des de la consciència que aquest és un tema delicat, consideram que les etiquetes són sempre simplificadores i, molt sovint, injustes. Això ens conduiria també a reflexionar sobre què és exactament literatura feminista o de dones (només la que reivindica el paper de la dona? La que pretén donar-li veu? La que han escrit les dones?).

      Els debats, per tant, podrien ser diversos. Ens interessa ara, només, puntualitzar que de vegades l’etiquetatge de literatura de dones pot ser contraproduent en tant que no se supera el prejudici d’exclusió (com si la literatura de dones no fos literatura, o hagués d’anar a part) i recordar, així mateix, que el camí cap al concert –amb altaveus dobles– de les veus subalternes és llarg, complicat i sinuós, però necessari, tanmateix.