Renovar-se o morir

   

Pati Núñez i Hug Cirici. Homenatge a Joan Brossa (1999)

La identitat INDOCUMENTADA

a l’avinguda dels guàrdies que cacen il·legals.

La identitat sense papers, ni idioma.

La identitat fent figa davant la pressió dels humans.

Dolors Miquel. Mos de gat (2002)

    

      Ja ha arribat el moment: la imatge mental del mot “llibre” ja no és el d’un feix de fulls enquadernats. El consum de llibres en format electrònic ja és una realitat (s’ha triplicat en els darrers tres anys), sobretot entre els joves de classe mitjana-alta –així ens ho indica el Baròmetre de la comunicació i la cultura–.

     És fins i tot redundant dir que les tecnologies han esdevingut un element vertebral dins les societats occidentals modernes, i aquesta omnipresència tecnològica es reflecteix en la literatura. De maneres diverses: apareix com a tema (central o perifèric), interfereix en la producció (en sentit ampli: les publicacions en línia permeten fer i desfer, en contraposició a les limitacions d’un text ja imprès, les representacions teatrals incorporen el món audiovisual, aproximant-se així al cinema, etc.) i també altera la recepció (és a dir, els lectors).

     Quant a la influència de les tecnologies en la producció literària volem esmentar els projectes d’avantguarda, que sempre han anat lligats a les novetats o avenços tecnològics (pensam, per exemple, en els Poemes en ones hertzianes de Joan Salvat-Papasseït). Les innovacions del món en què vivim requereixen un tipus d’art també innovador. Un exemple com la poesia blackout a la qual vàrem dedicar una intervenció s’escriu en la mateixa línia que la poesia improvisada als metros, els poemes fònics i altres produccions que intenten representar els problemes i les preocupacions de l’home actual a partir de l’exploració de noves formes.

     Per tant, Internet i les “noves” tecnologies transformen l’art des de dins, perquè suposen nous temes i continguts, i també accentuen i acceleren la creació de nous gèneres híbrids, trencadors i experimentals: la poesia visual, poesia interactiva, còmics o novel·les gràfiques, l’autoficció, però també la creació de blogs interactius, en què diferents persones poden aportar, desmentir, transformar, modificar les intervencions dels altres bloggers; la possibilitat dels links, que suposa una interconnexió inimaginable fa poques dècades, que és un vincle hipertextual molt visible i efectiu, i també suposa la mescla i el diàleg entre arts diferents. Són nous sistemes que pretenen unificar l’allau de representacions artístiques que, a partir de la popularització d’Internet, ens hem acostumat a consumir plegades. I que transformen el concepte que tenim de literatura, deformant cada vegada més l’oposició lector/escriptor.

     D’altra banda, ja hem assenyalat que, a més d’influir en els aspectes temàtics i formals dels gèneres i produccions literàries, els avenços tecnològics (els llibres electrònics, les tablets, els smartphones) influeixen en la difusió del text, i en la manera de rebre’l que té el lector. Els nous corrents o moviments literaris (com qualsevol altre moviment artístic o social) s’estenen molt més ràpidament i amb més facilitat. I les obres literàries passen a difondre’s per mitjà d’altres plataformes que suposen un canvi en el posició dins el món editorial. I hi ha, és clar, detractors immobilistes que temen la seva extinció.

     Però el fet és que ara es llegeix més que mai. I se’n vol treure benefici. Aquesta dada optimista que suposa una popularització del consum de la literatura provoca queixes des de col·lectius diversos: des dels escriptors que consideren que aquesta popularització va en detriment de la qualitat literària (perquè es llegeix molt, però de poca qualitat) fins a les editorials preocupades perquè Internet les va desplaçant a poc a poc. I, malgrat que estam d’acord amb el dret innegable dels artistes a veure la seva feina ben pagada, ens sembla indignant la indignació dels editors-paràsit (que no ho són tots, és clar, però sí uns quants) a qui preocupa més el propi benefici econòmic que el de l’escriptor, i més preocupats per la rendibilitat econòmica que no pel creixement cultural. Per seguir existint en tant que intermediaris entre escriptors i lectors.

     Potser és cert que precisament la tasca de l’editor és preocupar-se pels afers econòmics, però tampoc en aquest sentit podem ser gaire benèvols. Sembla que a les editorials els costa déu i ajuda entendre l’estat de coses de la literatura, i adaptar-s’hi. Per contra, els preus irracionals dels llibres electrònics provoquen actituds ben racionals en els lectors: és absurd pagar el mateix (o més) per un llibre electrònic que per un llibre en paper. L’intent de boicot del triomf de la difusió en línia de la literatura no fa sinó animar els lectors a la pirateria.

     En el nostre món cultural, val a dir que el català el la 22ena llengua amb més presència a Internet. Entenguem-la, doncs, com una bona plataforma de difusió que no podem desaprofitar. Internet ofereix possibilitats infinites, i és potser una solució a la problemàtica eterna de la minorització lingüística. Consideram, per això, que aquest nou espai per a la literatura, menys pautat i més flexible que la producció editorial clàssica suposa una oportunitat per al descobriment de nous escriptors, per ampliar la difusió literària de les nostres obres i per afavorir els contactes (entre escriptors, entre escriptors i lectors, etc). sense que això suposi necessàriament l’enterrament del llibre en paper.